arc

m
Arquitectura

Parts d’un arc

Estructura arquitectònica que mitjançant l’ús de formes corbades serveix per a cobrir un espai.

Els arcs són construïts mitjançant la disposició adequada de peces rígides d’una certa mida talment que en conjunt cobreixen una longitud més gran que la de cada una d’aquestes peces; la construcció d’arcs és, per tant, una de les solucions per a cobrir un edifici amb elements constructius de mida inferior a llur llum. Com que el tret més característic d’una construcció és la manera de resoldre la coberta, l’aparició de l’arc, en els seus diferents tipus, defineix etapes molt marcades en l’evolució de l’art de construir. Gràcies a la seva forma, l’arc desvia les càrregues verticals que graviten damunt seu cap als extrems i cap a les parets o pilars on descansa. Quan és fet amb blocs de pedra, anomenats aleshores dovelles, cadascun d’ells resta presoner de llurs veïns, talment un tascó que pressiona sobre els elements que té al costat. En tots els casos, les càrregues verticals es transformen en forces inclinades, la resultant vertical de les quals és, en darrer terme, suportada pels elements drets de la construcció (pilar o parets) i l’horitzontal ha d’ésser absorbida per algun dels tres procediments següents: primer, en els arcs atirantats, els daus d’arrencada són units amb tirants que equilibren les empentes iguals i de sentit contrari; segon, l’esforç de resistir l’empenta horitzontal és confiat al terreny on descansa la fonamentació; tercer, hom fa una disposició combinada d’arcs de manera que els esforços horitzontals resultin iguals i de signe contrari i restin compensats. Aquesta darrera solució, però, només resol fragmentàriament el problema. En el segon cas és possible que la pressió inclinada sigui resistida per elements inclinats que arrenquen directament dels fonaments, on els esforços són absorbits per la resistència de les terres, o bé, si l’arc arrenca a major alçada sobre elements drets, l’empenta horitzontal es presenta a un nivell alt on fa de mal resistir; en aquest cas, hom en disminueix la importància amb contraforts (que amb llur pes ajuden a inclinar cap a terra l’empenta de l’arc), o bé amb arcbotants que fan una funció semblant. Quan la solució resistent representada per un arc es repeteix al llarg d’una superfície de la qual aquest arc és generatriu, apareix una volta. Modernament, els arcs són habitualment de formigó armat, atirantats o no segons que els daus d’arrencada siguin a nivell de fonament o més alts, i tenen formes mecànicament funcionals (arcs parabòlics, catenàrics, etc.). Quan els arcs són de pedra hom pot distingir-hi els elements següents: la clau o dovella central, la contraclau, o dovella contigua a la clau, l'estrep, o massís d’obra, la imposta o pedra situada a l’arrencament de l’arc, i el salmer o dovella que descansa directament sobre la imposta. Hi ha d’altres elements, deslligats de llur mecànica, i que, en conseqüència, no són constants, entre els quals el carcanyol, o porció de paret en forma triangular que descansa sobre el costat de l’arc, i l'arquivolta, o faixa esculpida que segueix la curvatura de l’arc.

Diferents formes d’arc

Geomètricament hi són assenyalats: la línia d'arrencada, que és la recta horitzontal que uneix els punts on s’inicia la corba de l’arc; la llum, que és l’amplada de l’espai cobert per l’arc; l'ull, que és l’espai buit situat entre la línia d’arrencada i l’intradós; la sageta, que és la distància vertical entre el punt més alt i la línia d’arrencada; el vèrtex o punt més alt; els ronyons, zones intermèdies entre el vèrtex i l’arrencada. L'extradós és la superfície formada per la cara superior que habitualment resta amagada pel carcanyol. L'intradós és la superfície còncava formada per la cara inferior de les dovelles. Si l’arc cobreix una obertura d’una paret, les testes d’aquesta paret són anomenades muntants o brancals. En la construcció de cimboris i cúpules moltes vegades cal passar d’edificis de planta quadrada a construccions prismàtiques de més costats o bé cilíndriques, i això és fet per mitjà d’arcs disposats a les cantonades del cos inferior, que reben el nom de petxines o trompes, segons que la volta que cobreix el racó tingui un extrem més baix que l’arc o bé que aquest extrem resti al mateix nivell que l’arrencada de l’arc. La llinda adovellada, tot i ésser recta, es descompon en dovelles que treballen mecànicament com a arc.