A Atenes, durant la monarquia primitiva, l’arcont epònim i l’arcont polemarc formaven un triumvirat vitalici amb el rei (basileu). Amb l’expulsió dels reis, el nombre dels arconts ascendí a nou, i llur gestió durava un any (a partir del 680 aC). L’elecció dels arconts era reglamentada per l’areòpag, al qual s’integraven en acabar llur mandat. Les lleis de Soló marcaven que només podien ésser elegits arconts els ciutadans de les dues classes socials més altes. El 487, la reforma de Temístocles bandejà el procediment electiu, i els arconts foren designats per sort entre candidats de les dues classes superiors presentats per les tribus. A partir del 457, en temps de Pèricles, els zeugites, tercera classe social, adquiriren també el dret de tenir arconts elegits.
m
Història