Situació i presentació
El terme municipal d’Argençola, de 47,09 km2, un dels més extensos de la comarca, és situat al seu extrem de ponent, al límit amb la Segarra i amb la Conca de Barberà. Limita amb Santa Coloma de Queralt (a la Conca de Barberà), al SW, a l’W amb Talavera (de la Segarra), on hi ha el límit de les tres comarques i de les tres províncies de Tarragona, Lleida, i Barcelona, i amb els termes de Montmaneu (NW), Sant Guim de Freixenet (Segarra), Veciana (N), Jorba (E) i Sant Martí de Tous (SE).
El territori forma part dels primers altiplans segarrencs, drenats pel torrent del Molí, un dels afluents de capçalera de l’Anoia (al NW del terme) i la riera de Clariana, afluent per la dreta del mateix riu dins el terme de Jorba, que travessa el municipi d’W a E. Comprèn, a més del poble d’Argençola, cap de municipi, els pobles de Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora d’Argençola, la caseria dels Plans de Ferran i els antics llocs de la Goda i Tolosa.
Travessa el sector meridional la carretera comarcal C-37 d’Igualada a Santa Coloma de Queralt (amb un ramal a Clariana) i el septentrional la A-2 de Madrid a França per la Jonquera, l’antic camí ral, on hi ha l’antic hostal del Violí i de la qual surt un ramal a Argençola, a Porquerisses i Albarells, i un altre a la Panadella, vers Carbasí. Altres vies menors comuniquen diversos indrets del terme.
La població i l’economia
El fogatjament de 1365-70 donava 123 focs per al conjunt dels nuclis, però aquesta xifra baixà sensiblement als segles XV i XVI i al segle XVIII la població era relativament escassa (249 h el 1718, 365 h el 1787). Des de mitjan segle XIX (720 h el 1857) fins el 1936 (701 h) es mantingué relativament estable, malgrat el descens motivat per la fil·loxera, però dels anys cinquanta fins a la dècada del 1990 l’èxode rural ha estat important i la davallada intensa (379 h el 1960, 239 h el 1970, 221 h el 1981, 195 h el 1991, 192 h el 2001 i 210 h el 2005). És elevat el percentatge de població disseminada.
L’economia es basa sobretot en l’agricultura. Les terres conreades són dedicades gairebé en la seva totalitat als cereals, amb alguns claps residuals de vinya i olivera. La superfície forestal, amb pins i alzinars, és important. Pel que fa a la ramaderia, hom troba bestiar porcí, oví, aviram i també hi ha cria de conills. S’han explotat algunes pedreres i jaciments de lignit.
El poble d’Argençola
El poble d’Argençola, que tenia 70 h el 2005, és situat a 768 m d’altitud, al sector de ponent del terme, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, en un promontori al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell d’Argençola. El poble és format per un petit grup de cases i per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Argençola, esmentada des del 1031; la primitiva, consagrada de nou el 1087, era situada un xic més avall de la nova església, edificada amb pedres del castell i beneïda el 18 de maig de 1891, d’estil neoclàssic. El 1685 en depenien 10 cases juntes i 15 pagesies. El castell, esmentat el 1012 amb el veí castell de Clariana, és documentat directament el 1031, quan va morir el seu senyor Màger, germà d’Ermemir de Castelltallat, i es jurà el seu testament a l’altar de l’església de Sant Llorenç, “in castro Argençola”. Màger posseïa també els castells de Rocamora i Clariana i béns a Albarells, Carbasí i Jorba. Era un important agent del repoblament de la comarca que ha deixat el nom al llogaret de Puigdemàger dels Prats de Rei. Vers el 1032 els sarraïns devastaren el terme d’Argençola i captivaren molta gent (en aquesta escomesa morí el levita Guillem de Mediona). Estigué en mans de diversos senyors, entre els quals els Queralt (segle XIV) i després la família cognominada Argençola; el 1702 Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, senyor del lloc, fou nomenat marquès d’Argençola. La festa major d’Argençola se celebra a l’agost.
Altres indrets del terme
Clariana
El segon centre històric del terme és el poble de Clariana, amb 36 h el 2005, de població esparsa, centrat per l’església parroquial de Santa Maria de Clariana, al fons de la vall de la riera de Clariana, i per les restes del castell de Clariana, al vessant oposat de la vall, a prop de la carretera que hi porta des de la comarcal d’Igualada a Santa Coloma. El lloc fou repoblat a la fi del segle X per Eldemar de Clariana, germà de Sesmon d’Oló, fill dels vescomtes de Girona. Abans del 1002 passà al domini del monestir de Sant Cugat del Vallès i és aleshores que apareix esmentada per primera vegada l’església de Santa Maria; compartiren el domini de Sant Cugat diversos senyors o castlans; el domini del monestir no consta des del segle XIV. El santuari de Sant Salvador de Clariana, del seu terme, és actualment en ruïnes.
Albarells, Porquerisses, Carbasí i Tolosa
El poble d’Albarells és situat al sector N del terme, a la dreta de la riera del Molí, sota Santa Maria del Camí. Correspon al lloc de Brenneros esmentat el 1031, propietat del prior i després abat de Montserrat. L’església de Sant Martí d’Albarells, existent ja al segle XI, fou renovada el 1615; té una nau i dues capelles laterals i el campanar s’alça al costat esquerre. Havia estat església parroquial, però la parroquialitat va passar a Santa Maria del Camí (Veciana). A la vora de la riera del Molí hi hagué el molí paperer dels Albarells, del qual resten els murs de la resclosa i els fonaments, datat del 1113, un dels més antics documentats al país.
Antigament depenien d’Albarells les parròquies de Sant Jaume de Castellnou i de Santa Maria del Camí (dins Veciana) i la de Sant Genís de Porquerisses; aquesta centra el nucli de Porquerisses, vora la A-2, i és un petit edifici rectangular del segle XVIII (havia estat parròquia independent als segles XII-XIV). El 1685 tenia 7 cases i una capella dedicada a sant Marc. El 2005, els pobles d’Albarells i de Porquerisses tenien empadronats, conjuntament, 41 h; a Albarells, però, bàsicament hi resten segones residències.
Al NW d’Argençola hi ha el petit poble de Carbasí (antigament Crabasí), lloc esmentat el 1031, que fou propietat dels monjos de Montserrat. El 1685 tenia 10 cases juntes, i el 2005, 30 h. De l’església parroquial de Sant Bartomeu de Carbasí depenia la de Santa Maria de Montfar (terme de Ribera d’Ondara, a la Segarra). Més a ponent hi ha l’antic barri de Tolosa, amb les cases de Cal Tolosa i Cal Marcó, que havia format una quadra, ja als altiplans que separen la Segarra de l’Anoia; eclesiàsticament depenia de Carbasí.
Rocamora d’Argençola, Contrast, els Plans de Ferran i la Goda
A ponent d’Argençola hi ha el poble de Rocamora d’Argençola, a la dreta del torrent del Molí esmentat el 1138; tenia 18 focs el 1360. Era propietat del monestir de Montserrat. L’església de Sant Jaume de Rocamora, inicialment parròquia independent, esdevingué sufragània de Bellmunt de Segarra pel despoblament del lloc (el 1685 tenia 4 cases); dels 45 h del 1842 en quedaven 13 el 1960. El padró del 2005 donava per a Rocamora, un total de 8 h.
A l’extrem meridional del municipi, a l’esquerra de la riera de Clariana, hi ha el petit agregat de Contrast, nucli format per algunes masies presidides per una torre medieval rodona (segles XII o XIII), molt ben conservada, unida a la masia de Cal Cortès (altres masies són Cal Manresà i Cal Mensa). La petita església de Sant Maure de Contrast és romànica, encara que molt modificada per reformes posteriors (ha estat restaurada en el seu interior i conserva els murs, la volta, l’arc triomfal i l’absis de pedra treballada); conserva també la imatge gòtica de Sant Maure, del segle XV, mutilada el 1936. El lloc és esmentat el 1241 i tenia 4 famílies el 1358 (el 1685 era propietat de Jeroni de Rocabertí) i el 2005 comptava amb 18 h. La capella, encara que esmentada el 1443, és anterior, com ho demostra l’arquitectura; depenia d’Argençola, però no arribà a la categoria de sufragània. Més a llevant hi ha la caseria dels Plans d’en Ferran amb 7 h el 2005, a prop de la qual s’alça un dolmen.
Al S del terme, entre Santa Coloma de Queralt i Sant Martí de Tous, hi ha un apèndix territorial, a l’esquerra de la carretera comarcal a Santa Coloma, centrat per l’antic lloc de la Goda (que formà municipi al segle XIX amb Clariana), esmentat ja el 960: horto de Goda. De la seva església, romànica tardana, dedicada a sant Pere, s’ha restaurat un airós campanar d’espadanya. Era sufragània tradicional de la parròquia de Fillol o Fiol, parròquia ja el 1109. Tenia 3 cases juntes el 1685.