L’argentament pot ésser efectuat per aplicació d’una làmina d’argent, per metal·lització al buit, per deposició de metall reduït químicament (sense corrent elèctric), o per electrodeposició. En el primer d’aquests mètodes l’objecte, un cop hom li ha aplacat una fulla molt prima d’argent, és escalfat al roig fosc a fi de formar un aliatge que asseguri l’adherència. La metal·lització al buit és emprada, sobretot, per a objectes no metàl·lics. L’argentament de metalls per reducció química és obtingut bé per immersió del metall més electropositiu que l’argent (especialment coure o llautó) en una solució de sal d’argent, bé fregant-lo amb una pasta a base de sals d’argent; el revestiment obtingut així és sempre molt superficial i de poca durada i el mètode és cada cop menys emprat. Però l’argentament químic, a partir de sals d’argent i reductors, serveix sovint de base conductora per a l’electrodeposició sobre superfícies no conductores (vidre o plàstic). En condicions adequades és possible, a més, d’obtenir dipòsits molt brillants (miralls). El mètode d’argentament avui realment important és l’electrodeposició, que és aplicada sobretot, damunt coure i aliatges, i també sobre d’altres metalls. Els banys són a base de dicianoargentat de potassi (o de sodi) amb excés de cianur alcalí, puix que així hom obté una conductivitat elevada i una concentració molt feble d’Ag+, cosa que assegura una deposició coherent. Els ànodes són d’argent fi i la densitat de corrent sol variar entre 0,2 i 0,8 A/dm2. Hom sol fer variar el gruix de les deposicions entre 0,02 i 0,2 mm, i, a vegades, en objectes sotmesos a gran desgast, són augmentades a 0,3 mm. En general amb l’argentament hom es proposa d’aprofitar la resistència a la corrosió i la bona aparença de l’argent (argentament de parament de taula), però també, en certs casos, el seu alt poder reflector o la seva conductància elevada (miralls metàl·lics, conductors d’alta freqüència, etc).
m
Tecnologia