Passà d’un purisme lingüístic a defensor de la llengua demòtica. Conreà la poesia i el teatre, però és en la narrativa on assolí el nivell més alt: Nēsiotikes Historíes (‘Històries de les illes’, 1849) i Historía tēs Rōmiosýnēs (‘Història de l’Hel·lenisme’, 1901).