Llicenciat en dret (1951), durant la seva etapa d’estudiant fundà un grup de teatre, que representà les seves primeres obres teatrals. Fins el 1956 compaginà l’exercici de l'advocacia amb la dramatúrgia, i es revelà com un dels renovadors del teatre brasiler amb l'obra Auto da Compadecida (1955) i també com el principal creador del teatre popular-expressionista brasiler. Altres títols destacables de la seva producció, marcada pel catolicisme, la tradició religiosa popular, la temàtica social i la literatura fulletonesca, són O Casamento Suspeitoso (1957), O Santo e a Porca (1957), O Homem da Vaca e o Poder da Fortuna (1958), A Pena e a Lei (1959, premi del Festival Llatinoamericà de teatre), Farsa da Boa Preguiça (1960), i A Caseira e a Catarina (1962), entre d'altres.
Professor d’estètica a la Universitat Federal de Pernambuco des del 1956, mantingué una intensa activitat cultural amb molta incidència a la seva regió: fundà el Teatro Popular do Nordeste (1959), fou membre fundador del Conselho Federal de Cultura (1967) i els anys setanta fou impulsor del Movimento Armorial, centrat a Recife i dedicat a l’estudi i la difusió de la cultura popular. Conreà també la novel·la: A pedra do reino e o Príncipe do Sangue do Vai-e-Volta (1971) i História d’O Rei Degolado nas Caatingas do Sertão / Ao Sol da Onça Caetana (1976), entre d’altres. Fou membre de l'Academia Brasileira de Letras (1990).