En construcció hom distingeix els aglomerants (que són ciments de característiques variables) i els àrids, que comprenen les diverses menes de sorres i graves que calen per a fer formigó. Aquests àrids reben noms diversos segons la mida, i a les modernes centrals o estacions d’àrids són obtinguts per trituració de la pedra. La sorra pot ésser fina o granada (gran d’1 a 3 mm de diàmetre). L’ull de perdiu és un àrid format per grans de 4 a 10 mm. Una mica més gros és el cigronet, format per grans d’1 a 1,5 cm; segueix la graveta, formada per pedres de 2 a 3 cm, i la grava, que és un àrid format per pedres de 3 a 6 o 7 cm. Tots aquests àrids són obtinguts a les estacions d’àrids, menys la sorra (de riu o de mar), que pot ésser bruta o rentada. El menudall que, com a subproducte, hom obté a les estacions d’àrids és anomenat pols de pedrera, i serveix per a fer paviments econòmics, simplement compactat. Del llit dels rius també hom extreu una barreja de sorra i palets rodons, coneguda pels noms de mescla o barreja, o també per material de guerra.
Els àrids en la pavimentació; el control de qualitat
Els àrids emprats per a la pavimentació de carreteres i carrers generalment són formats per pedra treta de les pedreres per mitjà d’explosius. La pedra és reduïda a trossos més petits generalment a les matxucadores; després, les garbelladores la classifiquen per mides, per tal com als paviments de formigó asfàltic o hidràulic els àrids de diverses mides hi entren en proporcions molt rigoroses. A vegades cal també un rentat, car el producte bituminós no s’adhereix a l’àrid brut de terra o argila, i el formigó hidràulic té una pèrdua de l’ordre del 20% de la resistència que tindria si l’àrid fos net. Les operacions de matxucatge i classificació poden ésser fetes a la mateixa obra amb instal·lacions mòbils (tractor que arrossega la matxucadora i la garbelladora o bé ambdues màquines muntades damunt un bastidor amb rodes) de poc rendiment (10 a 12 tones per hora, com a màxim) o instal·lacions transportables de gran producció. El control de la qualitat dels àrids per a la pavimentació és indispensable i és fet per mitjà de diferents assaigs de mostres representatives; els més normals són els relatius al pes específic, el pes aparent per unitat de volum, la composició granular (mida dels trossos), el contingut d’argila i de matèria orgànica, els coeficients Deval, Los Angeles, de friabilitat, d’absorció i de glaçada, i de forma, el desgast per fregadís, la resistència al xoc, a la compressió i al sulfat de sodi (per a verificar la resistència als agents atmosfèrics), i l’adherència als productes bituminosos.