El concepte, d’encuny aristotèlic, definit com a govern de més d’un, però no pas de tothom, distingeix entre aristocràcia (en què el govern és dirigit al bé general) i aristocràcia impura o oligarquia (en què el govern és dirigit al bé particular). Com a forma històrica, l’aristocràcia fou, en sentit estricte, la forma de govern de la societat grega arcaica, que perdurà després en algunes ciutats. El domini de l’estructura d’aquesta societat, fonamentada en una producció agrícola i una economia natural, era a mans de terratinents constituïts en castes hereditàries que pretenien descendir dels herois mítics, i que procedien en part dels trasbalsos bèl·lics de les invasions dòriques i en part d’afortunades acumulacions de propietats. Bé que llur força era econòmica i militar, la justificació de llur poder era moral: s’anomenaven “ben nascuts” ( eupatrídai ), i “cavallers” ( hippeís ), i eren els “millors” ( áristoi ). La renda agrària els permetia de dedicar-se a l’oci, a l’esport i a la guerra i assolir l'aretḗ, i els permetia també de fer-se una clientela nombrosa. Ells constituïen el consell de la ciutat i exercien la justícia. La societat arcaica començà a entrar en crisi amb el desenvolupament a diverses ciutats del comerç marítim i el de l’economia monetària (s. VII), que seguí el primer. Les relacions de poder canviaren progressivament: mentre que gent vinguda de no res (armadors, mercaders) s’enriquia, podia comprar terres als pagesos pobres i reclamava d’intervenir en els afers polítics, les propietats de les famílies nobles es desvaloraven i les clienteles es desfeien per a engrossir, a través del préstec, el nombre dels esclaus. Seguí una època de lluites de classe violentíssimes que portaren a reformes socials i a noves formes polítiques ( tirania). En un sentit genèric, moltes altres formes històriques poden ésser anomenades aristocràcies. Sovint es constituïren a causa de la superposició d’un grup conqueridor a la població sotmesa; en altres casos, foren causades per l’ascensió d’un grup, generalment clos, que per les seves funcions (militars, religioses, etc) acaparà el poder polític i econòmic. Durant el primer període republicà, el govern de Roma, exercit per la classe patrícia, era de tipus aristocràtic. En les societats europees medievals, bé que jerarquitzada, la classe noble exercí en part un poder aristocràtic. D’altra banda, en algunes ciutats mercantils (Venècia, Gènova) les famílies patrícies tendiren a constituir-se en aristocràcia. Amb el desenvolupament mercantil i industrial dels s. XVIII i XIX la noblesa hagué de compartir el poder econòmic, i les formes polítiques s’obriren a d’altres classes, dins unes estructures amb una major mobilitat social.
f
Història
Política