Les notícies sobre la seva vida són poques i incertes; posseí una cultura molt vasta, sobretot literària i artística, i en les seves comèdies mostrà un marcat menyspreu per la ignorància i la rudesa. Participà en les lluites polítiques ateneses a favor del partit aristocràtic i utilitzà el teatre molt especialment com a camp de batalla. D’acord amb aquesta mentalitat, defensà els mites religiosos i dirigí el seu gran poder de sàtira contra els renovadors del pensament, com Sòcrates, i contra els innovadors de la tradició teatral, com Eurípides, el qual ell atacà també per les idees democràtiques que professava. Però un dels seus esforços més constants fou de desacreditar la guerra del Peloponès i aconseguir la pau amb Esparta. La derrota d’Atenes, bé que comportà la pujada al poder del partit aristocràtic al qual ell pertanyia, ocasionà, alhora, la pèrdua de la llibertat d’expressió, la qual cosa modificà substancialment la seva obra i el privà de tractar de temes polítics d’actualitat. Aquest fet històric determinà els dos grans períodes en què ha estat dividida la seva producció dramàtica. El total de comèdies que hom ha considerat que escriví és de quaranta-quatre, de les quals només ens han pervingut onze. Bé que fou tingut pels seus contemporanis com el màxim representant de la comèdia posteriorment anomenada antiga, és impossible d’establir-hi comparacions i de determinar-ne el grau d’originalitat, car les obres dels seus opositors han estat perdudes; tingué un predecessor il·lustre, Cratí, i un èmul digne, Èupolis, i sembla que es basà en una certa tradició teatral, sobretot pel que concerneix el dibuix de certs tipus. No sempre conegué l’èxit: Els núvols (423) fou un fracàs, i Els ocells (414) fou derrotada, en el concurs anual, per una comèdia del seu opositor Amipsia. Considerades per ordre cronològic, de les obres que ens han pervingut, pertanyen a la primera etapa de producció les següents: Els acarnesos (425), que traeix l’actitud antibèl·lica de l’autor; Els cavallers (424), en la qual substitueix la sàtira per la indignació sense resultats completament convincents; Els núvols, on l’autor aplica el seu sarcasme a la figura de Sòcrates; Les vespes (422), on insisteix en els atacs contra el cos legislatiu; La pau (421), també contra la guerra, la qual és presentada en forma d’un morter que es disposa a moldre totes les ciutats de Grècia; Els ocells, una altra de les peces cabdals de l’autor; Lisístrata (411), en la qual les dones acorden d’abstenir-se de qualsevol relació sexual amb llurs marits mentre aquests no acabin la guerra; Les festes de Demèter o Les tesmoforiazuses (411), on torna a atacar Eurípides; i Les granotes (405), que clou aquesta primera etapa i és un nou atac contra Eurípides. De la segona etapa només han estat conservades dues obres: L’assemblea de les dones o Les ecclesiazuses (389 o 392), on l’autor satiritza un suposat estat regit per les dones en el qual la propietat pertany a tothom i les velles tenen prioritat a l’hora de reclamar l’amor dels joves; i Plutos (388), que no passa d’ésser una faula mitològica imbuïda d’esperit religiós. Les últimes obres d’Aristòfanes, Eolosícon i Cócalos, de les quals només hom coneix el títol, foren estrenades amb el nom del seu fill Aràrot, a fi que aquest pogués obrir-se camí com a comediògraf, en la qual cosa no reeixí. Les obres d’Aristòfanes han estat conservades en més de 200 còdexs, el més complet dels quals és el de Ravenna, del s XI; la primera edició que conté les onze comèdies conservades de l’autor fou la de Basilea del 1532. A diferència del que s’esdevingué amb els autors grecs de la comèdia nova, en particular Menandre, Aristòfanes no fou imitat pels comediògrafs llatins ni tampoc pels del Renaixement; la seva obra posseeix uns trets personals i característics que feren difícils noves adequacions, sense que això suposés en cap moment històric una minva de la seva universalitat.