La influència d’Aristòtil ha estat considerable al llarg de la història, tant des del punt de vista filosòfic com del científic. S’exercí primer sobre el Liceu, on es formà una escola entorn del mestre i donà pensadors com Teofrast, Eudem de Rodes i Estrató de Làmpsac. És el que hom anomena escola peripatètica (peripatetisme). D’ençà de la recopilació del Corpus aristotèlic, feta per Andrònic de Rodes el segle I aC, l’aristotelisme renasqué sobretot a Alexandria (Aristó d’Alexandria, Nicolau de Damasc, Aristocles de Messina i, sobretot, Alexandre d’Afrodisia [segle III dC]). Sovint els comentaris a Aristòtil eren també eclèctics i recollien doctrines platòniques, estoiques i d’altres. En aquesta línia cal situar la cèlebre Isagoge de Porfiri (introducció a l’estudi de les categories d’Aristòtil, que passà a Occident a través de Boeci a l’edat mitjana), i, ja en el món llatí, el mateix Boeci, el qual intentà una síntesi de l’aristotelisme i el platonisme i traduí al llatí diverses obres d’Aristòtil, les quals foren l’única font de l’aristotelisme medieval d’abans del segle XII a Occident. L’aristotelisme no fou definitivament afermat a Europa fins al segle XIII, gràcies a les tradicions, primer indirectament a través de l’àrab, i després directament del mateix grec. Aristòtil havia arribat als àrabs a través dels siríacs (filosofiaislàmica).
Dels àrabs, l’aristotelisme passà a l’Occident llatí a través de Sicília i sobretot de l’escola de traductors de Toledo. També els jueus hispànics de cultura àrab reberen la influència de l’aristotelisme (Maimònides). Amb tot, l’aristotelisme arribava a Occident molt indirectament i amb una forta càrrega de neoplatonisme. Per això, la traducció directa d’Aristòtil del grec significà un gran avanç. Començada a mitjan segle XII, no fou portada a terme en la seva totalitat fins ben entrat el segle XIII, gràcies a les traduccions de Bartolomé de Messina, Robert Grosseteste i Guillem de Moerbeke. Al començament, l’aristotelisme penetrà a la facultat d’arts de París i es confongué amb l’averroisme. Al costat de l’averroisme, i sovint en contra d’ell, la filosofia i la teologia escolàstica feren un esforç d’assimilació d’Aristòtil per intentar de contenir i canalitzar la influència grecoàrab. En aquesta línia hom situa l’obra d’Albert Magne i de Tomàs d’Aquino, els quals adoptaren molts dels principis filosòfics d’Aristòtil per explicar la teologia, en un intent d’equilibri entre la raó i la fe (tomisme). L’escola franciscana d’Oxford operà també una assimilació d’Aristòtil. La introducció de l’aristotelisme provocà una forta reacció, especialment contra el tomisme, per part de franciscans (Mateo d’Aquasparta i Guillem de la Mare) i laics (Enric de Gant). La física d’Aristòtil oferia una imatge del món que semblava incompatible amb la doctrina cristiana. L’autoritat eclesiàstica intervingué també en la batalla entorn de l’aristotelisme amb prohibicions d’ensenyar els escrits d’Aristòtil sobre la física (concili provincial de París del 1210) i les condemnes de l’arquebisbe de París Esteve Tempier (1227). Amb tot, la concepció cosmològica d’Aristòtil fou la base directa de la física occidental del segle XIII. Igualment, la seva biologia dominà el panorama de les ciències biològiques d’aquell segle. En zoologia i botànica, els models de l’època foren també d’Aristòtil i Teofrast, amb les seves classificacions.
Al segle XIV l’aristotelisme continuà exercint la seva influència tant en el terreny científic com en el filosòfic. Amb tot, començaren a sorgir certes oposicions en l’aspecte de la física (Hasday Cresques, Albert de Saxònia i Buridan), en l’aspecte filosoficoteològic (Occam) i un refús de l’intel·lectualisme de l’escolàstica aristotèlica (Nicolau de Cusa). Amb el Renaixement aquesta influència entrà cada vegada més en crisi. En física, els conceptes bàsics d’Aristòtil, moviment, lloc, temps i natura, criticats ja per Nicolau de Cusa i Da Vinci, foren abandonats per la ciència moderna. De fet, l’univers jeràrquic d’Aristòtil desaparegué davant la mecànica universal de Newton i la filosofia matematicomecànica (Descartes, Newton). Amb tot, durant els segles XVI i XVII, es constituïren dos corrents aristotèlics importants: per un costat, l’aristotelisme italià, sobretot de la Universitat de Pàdua, el qual es dividí en una doble interpretació, l’alexandrina de Pomponazzi i Zabarella i l’averroista d’Achilini i Nifo; per l’altre costat, el refloriment de l’escolàstica als països hispànics entre els jesuïtes i els dominicans, iniciat ja anteriorment pels italians Caietà i el Ferrarès, i que donà homes com Suárez, Vitoria i Báñez entre molts d’altres. Aquesta escolàstica influí en la filosofia moderna, per exemple en Leibniz (1646-1716), el qual cercà el marc i l’aparell d’una fonamentació filosòfica en el pensament aristotèlic, i, a través d’ell, en Wolff. Als segles XIX-XX hom pot mencionar els aspectes d’aristotelisme presents en la doctrina de la intencionalitat de Franz Brentano —el qual es familiaritzà amb Aristòtil a través de Trendelenburg—, en alguns moments de l’idealisme i en algunes tendències vitalistes. Paral·lelament, apareixia en diversos punts un retorn a l’aristotelisme tomista (neotomisme).
L’aristotelisme als Països Catalans
Als països catalans, igual com a la resta de l’Europa occidental, durant d’Edat mitjana, els texts d’Aristòtil foren utilitzats juntament amb els de Porfiri, Boeci i, sobretot des del segle XIII, amb els de Pere Hispà, en l’ensenyament de la dialèctica, tant en les escoles monacals, catedrals o conventuals com en els estudis i facultats universitàries d’arts, malgrat les condemnes eclesiàstiques de la primera meitat del segle XIII. Entre els més fervents aristotelistes medievals hi hagué el carmelità perpinyanès Guiu de Terrena (?-1342), pensador independent de tota escola, influït per Geoffroi de Fontaines i autor de diversos ©comentaris a texts d’Aristòtil; entre els qui combateren el pensament aristotèlic, d’altra banda, hi hagué el canonge tortosí Joan Marbres (primera meitat del segle XV), escotista, autor d’unes Quaestiones super octo libros Physicorum Aristotelis, editades el 1475 a Pàdua i reeditades set vegades a Venècia fins el 1520. Als Països Catalans, Aristòtil ja havia tingut detractors com Arnau de Vilanova (?-1311), que profetitzà la destrucció de la Universitat de París, centre de l’aristotelisme, o Vicent Ferrer (1350-1419), que en un dels seus sermons l’anatematitzà. Al començament del segle XV, circulà ja una versió catalana d’una obra d’Aristòtil, les Ètiques, inclosa en la versió del Tresor de Brunetto Latini feta per Guillem de Copons. Des de mitjan segle XV hi hagué, particularment al Principat de Catalunya, un nou interès pel coneixement d’Aristòtil, especialment amb la divulgació de les traduccions de Leonardo Bruni d’Arezzo, que anaven substituint, a les facultats d’arts —més permeables que les de teologia als corrents humanístics—, les traduccions llatines medievals i llurs versions arromançades: les Ètiques foren traduïdes al català per un traductor anònim i al castellà pel príncep de Viana, Carles d’Aragó; les Econòmiques foren traduïdes al català, el 1477, per Martí de Viciana; el 1478 Joan Ferrer publicava a Barcelona els Commentum in libros Ethicorum Aristoteli, de Tomàs d’Aquino, substituint els texts d’Aristòtil de la versió llatina medieval pels de Bruni d’Arezzo; Spindeler imprimia a Barcelona el 1480 una versió llatina de les Poètiques i Luschner, el 1502, igualment a Barcelona, la versió llatina de Bruni d’Arezzo de les Ètiques. Aquesta activitat editorial barcelonina anà acompanyada d’una revitalització de l’ensenyament peripatètic a Barcelona, per obra especialment del tomista dominicà Àngel Estanyol (?-1507), i a Lleida, per obra de l’escotista castellà Pedro de Castrovol (que el 1489 edità en aquesta ciutat els seus Commentum super libros Ethicorum).
Finalment, en els inacabables debats dialèctics entre nominalistes i realistes uns i altres recorrien a Aristòtil, bé que sovint a través de les compilacions de Pere Hispà; el reducte del nominalisme o terminisme fou, a la fi del segle XV i començament del segle XVI, la Universitat de París, especialment el col·legi de Montaigu, on destacà, al costat de l’escocès John Mair, cap d’escola, dels castellans Luis i Antonio Coronel i Fernando de Encinas i dels aragonesos Gaspar Lax i Juan Dolz del Castellar, el valencià Joan Salaia (?-1558), que tornà a València el 1524, de la Universitat de la qual fou nomenat rector perpetu el 1526, i on imposà als catedràtics de filosofia que ensenyessin per Aristòtil seguint els comentaris de Tomàs d’Aquino. Lluís Vives, en el seu opuscle Adversus pseudodialecticos (1519), s’alçà contra l’abús de les especulacions terministes de París; tanmateix, a París, ja des del 1492, Jacques Lefèvre d’Étaples, influït per l’humanisme, renovà els estudis de filosofia i propugnà el retorn a l’Aristòtil clàssic, sense les mistificacions escolàstiques de la lògica i de la filosofia natural; foren deixebles seus, entre d’altres, Pere Joan Oliver (?-1553), erasmista (a qui Salaia féu difícil l’estada a la Universitat de València) i editor d’Aristòtil en grec (París 1538), i Joan Gelida (?-1551), anomenat per Lluís Vives "alter nostri temporis Aristotelis", que, bé que en un principi fou seguidor de Salaia, es lligà amb l’humanista aristotelista portuguès Andrea de Gouvea, adversari de l’antiaristotelista Pierre de la Ramée. Relacionat amb el deixeble de Lefèvre, Josse Clichtowe, es trobava el vigatà Rafael Mambla, autor de De Dialectica rationae (Barcelona 1540), precursor de la renovació dels estudis filosòfics a Barcelona. Dins l’aristotelisme clàssic es trobaven, als ambients universitaris de València i de Barcelona, molt lligats durant la segona meitat del segle XVI: Antoni Joan Andreu, Narcís Gregori, Francesc Escobar (que traduí al llatí la Retòrica d’Aristòtil), Joan Baptista Montllor, Pere Joan Montsó, Joan Lluís Vileta, Antoni Jordana, Antic Roca i Dionís Jeroni Jorba. El més destacat, tanmateix, dels aristotèlics catalans fou el valencià Pere Joan Nunyes (?-1602), el qual, tot i que en la seva joventut havia adoptat les opinions antiaristotèliques de Pierre de la Ramée, de qui havia estat deixeble a París, esdevingué un fervorós adepte de l’aristotelisme clàssic: a part uns nombrosos comentaris i tractats aristotèlics, escriví una Oratio de causis obscuritatis Aristotelicae et de illarum remediis (València 1554) i De Vita Aristotelis ex veteri traslatione (Barcelona 1594). Deixeble de Nunyes fou Bartomeu Josep Pasqual.
Els darrers seguidors de l’aristotelisme clàssic foren, al tombant dels segles XVI i XVII, Jeroni Pla i, sobretot, Vicent Mariner (?-1642), el darrer gran representant del classicisme renaixentista als Països Catalans, que traduí al castellà, directament del text grec, gairebé totes les obres d’Aristòtil. El peripatetisme escolàstic, al final del segle XVI i durant la primera meitat del segle XVII, impulsat per la tendència antihumanística de la Contrareforma, continuà encara amb una certa vitalitat entre els dominicans, com Dídac Mas o Melcior Coronat, i entre els carmelitans, com Josep Blanco i Julià de Castellví i Lladró. Però l’aristotelisme escolàstic inicià ben aviat un llarg període de decadència que havia de durar fins a la segona meitat del segle XVIII, i es trobava, a més, escindit en diverses direccions. Tanmateix, les sectes aristotèliques s’unien davant els atacs de la filosofia moderna (Bacon, Gassendi, Maignan, Descartes) que començà d’introduir-se a València ja a la fi del segle XVII a través del cercle de filòsofs i científics (Jaume Cervera, Joan Baptista Coratxà i, sobretot, Tomàs Vicent Tosca i Joan Baptista Berni). A València mateix, Gregori Maians (1679-1781) i Andreu Piquer (1711-?) intentaren de conciliar Aristòtil amb el pensament modern, igual com feren a Cervera els jesuïtes alineats en el sistema anomenat antiquo-novum de Mateu Aimeric (1715-99). A València, tanmateix, alguns jesuïtes com Tomàs Serrano (1715-1781) i, especialment, Antoni Eiximeno (1729-1808) i Joan Andrés (1740-1817) es mostraren francament antiaristotèlics igual com els seguidors de Verney, Josep Maimó i Ribes (1745-99), autor, aquest darrer, de De bonis et malis peripateticis (València 1768). La renovació escolàstica promoguda des del 1748 pel dominicà, i després cardenal, Joan Tomàs de Boixadors, revalorà l’aristotelisme, el qual ha restat lligat des d’aleshores a la neoscolàstica.