Centre comercial vora el delta del Roine, al qual concorren les comarques de la Crau i la Camarga (vi, olives, sal) i que s’ha desenvolupat industrialment en contacte amb la gran àrea de Marsella (química, metal·lúrgia, mecànica i papereria).
Successivament mercat celta (Arelate) i grec, i important colònia romana, Arle ha exercit des d’aleshores un paper històric predominant: a partir de Constantí fou prefectura i residència imperial, punt de partida de difusió del cristianisme amb seu metropolitana i primada, escenari de diversos concilis —cal recordar el del 353—, capital política i cultural de la Gàl·lia arran de les invasions germàniques. A partir del 855 fou capital esporàdica d’un estat constituït per territoris provençals i limítrofs, i a partir del 933 de l’anomenat regne d’Arle. Quan Provença fou regida per la dinastia de Barcelona, Ramon Berenguer I (III de Barcelona) hi establí la seva residència. El seu port conservà un tràfic important durant tota la primera meitat de l’edat mitjana. Quan Provença fou sotmesa a la família Anjou, Arle obtingué de preservar bona part dels seus privilegis econòmics i fiscals. Al segle XIX, la ciutat es convertí en un dels primers nuclis d’acció i d’irradiació del felibritge, associada com fou amb la vida i l’obra de Frederic Mistral, que hi fundà el Museu Arlatenc d’etnografia provençal.
A Arle, on fou trobada la famosa Venus del Louvre de París, resten importants vestigis de l’època romana: les Arenes, amfiteatre el·líptic (46 aC), i les ruïnes del teatre, del final del segle I aC. L’antiga catedral de sant Tròfim (segles XI-XII) és basada en la primitiva església carolíngia del segle VIII; a la façana principal i al claustre hi ha esculpides obres mestres del romànic provençal (s. XII), d’inspiració classicista. Als afores hom troba les restes de l’antiga necròpoli dels Aliscamps.