Es tracta del tipus d’armament que té major nombre de regulacions i controls internacionals. Es coneix també amb la sigla WMD (de l’anglès weapon of mass destruction).
Les armes de destrucció massiva adquiriren a principis del segle XXI un gran protagonisme en el terreny mediàtic, ja que foren el motiu adduït pels EUA per a atacar l’Iraq i enderrocar el règim de Saddam Ḥusayn (març del 2003), acusat de fabricar-ne i emmagatzemar-ne, si bé pocs mesos després la mateixa administració dels EUA en reconegué la inexistència.
Els primers anys del segle XXI algunes estimacions xifraven l’arsenal de caps nuclears en més 22.000 entre els cinc membres que, de manera oficial, tenen aquest tipus de tecnologia (EUA, França, Regne Unit, Rússia i Xina), als quals cal afegir el dels estats que, oficialment, no en tenen, especialment l’Índia, el Pakistan, la República Popular de Corea i Israel.
Posteriorment, des del 2005, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA) alertà sobre el desenvolupament d’un programa a l’Iran susceptible de ser destinat a la fabricació d’armes nuclears (punt que el govern d’aquest país negà). Les controvèrsies entorn d’aquest procés han esdevingut el centre del debat sobre les armes de destrucció massiva. Un dels elements clau de la crisi (agreujada en gran part per les dificultats d’accés a informació fiable i completa per l’AIEA) consisteix en l’estat real del procés d’enriquiment d’urani, indispensable per a la fabricació d’armes nuclears, que els EUA han intentat d’impedir, però davant del qual Rússia i la Xina s’han mostrat molt més condescendents.
Corea del Nord ha continuat essent l’altre centre visible de les tensions nuclears, ja que el règim de Pyongyang ha emprat la seva hipotètica capacitat nuclear per a sostenir-se: després que el 2007, els inspectors de l’AIEA retornessin al complex nuclear de Yongbyon per a verificar-ne el tancament, a l’octubre de l’any següent interrompé aquests treballs adduint que no s’havien respectat els tractes.
D’altra banda, el 2008, tot i posseir armes nuclears i no haver ratificat el tractat de no-proliferació (TNP), l’Índia signà un tractat d’intercanvi de material nuclear amb els EUA.
Per la seva banda, el Pakistan, potència nuclear que tampoc havia signat el TNP, inquietà a causa de la inestabilitat interna.
Pel que fa a les armes biològiques i químiques, en compliment de la Convenció sobre Armes Químiques (el primer tractat de rang mundial sobre aquest tipus d’armes, aprovat el 1993 i que entrà en vigor el 1997), hom continuà destruint agents per a la fabricació d’armes d’aquest tipus. Fins al final del 2007 hom en destruí unes 26.000 tones de les 71.000 declarades, i 65 instal·lacions per a la producció d’armes químiques en dotze estats havien estat destruïdes o reconvertides per a ús civil. Fora de la jurisdicció dels estats, hom advertí de l’ús d’armes químiques (en especial d’atacs amb clor gasós) de la insurgència en alguns conflictes com ara el de l’Iraq. D’altra banda, el 2001 fracassà una primera temptativa de verificar la Convenció sobre Armes Bacteriològiques i Toxíniques del 1975.