Armand Jean Du Plessis de Richelieu

(París, 9 de setembre de 1585 — París, 4 de desembre de 1642)

Home d’Estat francès.

Destinat a la carrera militar, l’abandonà per ocupar el benefici familiar del bisbat de Luçon (1606). Fou diputat eclesiàstic de Poitou als Estats Generals del 1614. A través de Concino Concini , l’home de confiança de la reina regent, Maria de Mèdici, esdevingué secretari d’estat (1616). Proclamada la majoritat de Lluís XIII, aquest desplaçà l’equip de govern de Concini. Richelieu, però, aconseguí de reconciliar Lluís XIII amb la seva mare i amb aquest èxit diplomàtic (Angers, 1620) continuà la seva carrera política.

Esdevingué cardenal el 1622 i accedí, poc després, a cap del consell del rei (1624). En el curs del seu ministeri polític liquidà les conspiracions de la gran noblesa (decapitació del comte de Chalais, 1626, empresonament del duc de Vendôme, execució del comte de Montmorency-Bouteville, 1627, destrucció de castells, etc. ) i aconseguí de liquidar els hugonots de La Rochelle i del Llenguadoc (1627-29). Creà una flota de guerra per fer cara a Anglaterra (guerra de La Rochelle), controlar els ports de la corona francesa i protegir el gran comerç, que impulsava a través de la política mercantilista iniciada per Sully.

La combinació d’una política antihugonot a l’interior de l’estat, però al mateix temps no procatòlica, és a dir, antihabsburg, a Europa, abocà Richelieu a enfrontar-se amb el partit “dévot”, on es refugiaren sectors de la burocràcia de la cort i Maria de Mèdici, que tot propugnant reformes fiscals i judicials, per posar remei a la misèria de les classes populars inclinades a freqüents revoltes, rebutjaven la política de guerra contra els Àustria. Recolzat en el partit dels “bons français”, reeixí a derrotar la facció “dévot” (1630).

A partir del 1630 subordinà tota la política a les exigències de la lluita contra els Àustria. Amb aquest objectiu s’esforçà a vertebrar una administració centralitzada i a promoure una propaganda monàrquica defensora de la seva política: Gazzette de Renaudot (1631), fundació de l’Académie Française (1635). Però la política bèl·lica generà necessitats financeres i problemes econòmics que desencadenaren resistències entre els grans, l’Església, els parlaments provincials i les classes populars rurals i urbanes al crit de “Vive le roi sans gabelle”, el 1635 a Guiena i Llenguadoc; el 1636-37 a Amiens, Rouen, Rennes i, sobretot, entre el Loira i la Garona, l’aixecament dels “Croquants”; el 1639 al Llenguadoc, Provença i Normandia el moviment dels “va-nu-pieds”; el 1640 a Rennes i Molins i el 1643 a tot l’oest del reialme. La guerra contra els Àustria, iniciada el 1624 a propòsit de la Valtellina, prosseguí amb una política d’intervenció a Itàlia i amb l’intent d’obstrucció de la candidatura imperial de Ferran II i amb l’ocupació de la Lorena (1632-33), amb joc d’aliances suecopoloneses.

Amb l’aliança de les Províncies Unides i de Savoia, Richelieu declarà la guerra a Felip IV de Castella (1635). El 1638 les tropes franceses assetjaren directament Hondarribia, però fracassaren, fet que portà Richelieu a provar la frontera catalana, on aconseguí ocupar Salses (1639). El trencament de relacions de Catalunya amb Madrid portà la petita noblesa catalana pirinenca (Francesc de Vilaplana, Aleix de Sentmenat), de connivència amb la petita noblesa que controlava la generalitat, a establir contactes amb agents francesos com el mariscal Espénan (1640). Richelieu, desitjós d’aprofitar políticament la revolta catalana, afavorí aquests contactes. El 24 de setembre tingué lloc a Ceret una reunió de delegats catalans (Francesc de Vilaplana i Ramon de Guimerà) i francesos (Espénan i Bernard du Plessis-Besançon), però els pactes d’aliança amb França no es concretaren fins al període octubre del 1640 — gener del 1641, en termes de República Catalana lliure sota protecció del rei de França, però concretada en termes de submissió a Lluís XIII, i d’un simple tractat d’auxili militar es passà per necessitats militars a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Amb aquestes noves condicions polítiques Catalunya derrotà les tropes espanyoles davant Barcelona (batalla de Montjuïc, 1641). La política de Richelieu a Catalunya tot seguit s’inclinà sobretot a assegurar l’ocupació del Rosselló, que fou confirmada amb el tractat dels Pirineus (1659). Richelieu també es valgué de les revoltes portuguesa i andalusa per a debilitar la política d’Olivares, prestant suport als Bragança i al duc de Medina Sidonia.

Morí sense haver posat fi a la guerra amb els Àustria; deixà registrades les seves conviccions d’home de govern al seu Testament politique i a Maximes étatales.