L' armeni clàssic format sobre l’antic parlar de la regió de Tarawn, a les ribes del llac Van, anomenat grabar (llengua escrita), és la llengua de la traducció de l’Evangeli i d’altres obres antigues, i apareix unificada i amb una gramàtica elaborada. Fou la llengua d’importants obres literàries fins al s XIX, que fou substituïda per la llengua parlada o aškharabar (llengua profana), i es troba així relegada a llengua del culte. En el moment actual és parlat en diverses variants dialectals, dividides en dos grups principals que donen lloc a dues llengües literàries, a més de diversos parlars fortament diferenciats, classificats per alguns com un grup a part. El grup occidental (o armeni de Turquia) comprèn els parlars procedents d’Erzurum i de Van, i els de les colònies de l’Àsia Menor i d’Istanbul. El grup oriental és el propi de l’actual estat armeni i de l’Armènia iraniana. La fonètica de la llengua clàssica consta de 28 consonants, 7 vocals i 2 semivocals. La proliferació d’africades és atribuïda al substrat caucàsic. La morfologia és clarament indoeuropea, amb l’existència de set casos (nominatiu, acusatiu, genitiu, datiu, locatiu, ablatiu i instrumental). No existeix el gènere morfològicament, i posseeix un article constituït per les formes àtones de l’adjectiu demostratiu. Tampoc no existeixen formes especials de veu passiva, però hi ha una veu causativa. La sintaxi és semblant a la del llatí. En la llengua moderna la fonètica ha sofert pocs canvis i la declinació s’ha conservat, amb l’excepció, però, que hom declina el plural com el singular, afegint-hi simplement un sufix. L’adjectiu ha esdevingut invariable i l’ordre de les paraules ha evolucionat considerablement fins a esdevenir gairebé l’invers del de la llengua antiga. El vocabulari pròpiament armeni és molt diferenciat del de la resta de les llengües indoeuropees, i gairebé des dels seus orígens ha sofert una forta influència del persa i posteriorment del turc. El total d’armenioparlants és d’uns sis milions.
m
Lingüística i sociolingüística