Aplicat especialment al revestiment protector del cos del combatent a l’edat mitjana i al Renaixement. A Catalunya, des del s IX fins al XIII, els guerrers es protegiren el cos amb l'ausberg, túnica d’escates i molt més sovint de malles, i el cap amb l'elm primitiu, casc punxegut amb una certa tendència cònica, sovint proveït del nassal, que defensava gran part del rostre. A mitjan s XII és possible que determinades parts del cos (braços, mans i cames) rebessin unes proteccions especials i supletòries, de cuir o potser ja de metall rígid. Al s XIII, l’ausberg, dit també gonió, era encara la defensa principal i, o bé fou prolongat per cobrir el cap deixant la faç lliure mercès a la ventalla, o bé hom el combinà amb el capmall, que protegia el cap, el pit i la part superior de l’esquena com una esclavina. Per damunt de l’ausberg, per tal d’evitar que es rovellés amb la pluja o que es fes insuportable en escalfar-se les malles amb el sol, hom duia el perpunt, túnica enconxada i repuntejada, prou forta perquè alguns la portessin com a única protecció en prescindir de l’ausberg. L’antic elm punxegut havia desaparegut, i al seu lloc aparegué el gran elm en forma de bota o tonell, que cobria totalment el cap i que era tan incòmode que cada vegada es reservà més per a manifestacions ostentoses (apareix en bon nombre de segells reials), mentre que en acció de guerra era preferit el lleuger capell de ferro, casc semblant al dels tommies anglesos de les darreres guerres mundials (com per exemple el bell capell de ferro que porta el cavaller de la porta de Sant Iu de la catedral de Barcelona), o bé la cervellera, casc semiesfèric i molt cenyit, a vegades pintat o folrat amb tela amb senyals heràldics (tal com apareixen en els cavallers dels frescs de la casa de Berenguer d’Aguilar del carrer de Montcada de Barcelona). Les defenses subsidiàries augmentaren cada vegada més, per tal de protegir cames i braços (amb peces de cuir bullit i de metall rígid). Al s XIV l’armament sofrí grans canvis, provocats per l’aparició de noves armes ofensives que denunciaven la feblesa de l’ausberg. Aquest continuà en ús, però per damunt hom vestí unes defenses de tors cenyides, compostes de diverses teles de cànem i d’una coberta superior de cuir dins les quals eren fixades unes plaques de ferro, clavades amb claus (les cabotes dels quals exteriorment adquirien formes decoratives), que són sens dubte les primitives cuirasses. Una túnica més llarga, però també enconxada i embotida de llaunes, dita jaquès apareix en alguns monuments funeraris, com en el sepulcre d’Àlvar de Cabrera, vescomte d’Àger (construït entre el 1299 i el 1314). Aquesta estàtua jacent és notable, encara, per la gran gorgera que li defensa el coll. Entre el 1370 i el 1390 l’armament cavalleresc usat pels catalans rebé la influència del que en deien l'arnès complit a la manera francesa, introduït principalment per les companyies franceses de Bertrand du Guesclin i les angleses del Príncep Negre, que portaren les grans innovacions de la primera part de la guerra dels Cent Anys. Com que en aquesta època hom cercava, en les batalles, més que no pas occir els capitans enemics fer-los presoners per tal de cobrar-ne un bon rescat, els cavallers més poderosos s’abillaven de manera rica i llampant per tal d’ésser reconeguts i no ésser morts. Hom es cobria el cap amb el bacinet, casc sobre el qual, en determinats moments, es podia posar el gran elm de tonell, amb cimeres ben visibles. Els braços i les cames eren protegits amb defenses tubulars de ferro o d’acer, les mans amb guantellets ben articulats i al pit, per damunt de l’imprescindible ausberg, hom col·locava un fort plastró metàl·lic, dit peça, damunt el qual anava el rest, ganxo eficacíssim per al suport de la llança. Val a dir que Francesc Eiximenis, el 1385, és un dels primers europeus que fan esment del rest, element usat molt d’hora pels cavallers catalans. Per damunt de tot, el cavaller duia una túnica lleugera, dita sobrevesta, sobresenyals o cota d’armes, de colors vius, amb els senyals heràldics. Al s XV hom introduí l'arnès blanc, que cobria de cap a peus el cos del cavaller amb peces de ferro o d’acer polit, armadures sovint importades d’Itàlia, principalment de Milà. Aquest tipus d’arnès, que en total pesava de 20 a 30 kg, era compost dels elements següents: quant al casc, l'elm era reservat als torneigs o a les festes ostentoses i era evitat en la lluita, en la qual encara hom portava la cervellera i el bacinet, però feren llur aparició (entre el 1415 i el 1425) l'elmet i la celada, peces més còmodes i més eficaces. El tors del cavaller era protegit per les plates o cuirasses, ara ja de ferro o acer, de les quals la part del davant era dita peto i la del darrere dorsal. Ambdues rebien reforços o dobladures, i la del peto, que cobria el ventre i la cintura, era anomenada pansera. Sota el peto, i també per darrere, venien una mena de faldilles de llaunes metàl·liques, anomenades faldatge o llagosta, de les quals penjaven unes defenses de les cuixes dites escarselles, escarsellons, flancals o flancalets. Els espatllassos eren unes grans peces que defensaven les espatlles i que es prolongaven per protegir la part superior de l’esquena i els pectorals. A mitjan s XV l’espatllàs esquerre era molt més gran que el dret, car en la lluita hom solia prescindir de l’escut i hom rebia els cops de l’enemic per l’esquerra (la dreta garfia l’espasa o la llança). Quan el cavaller no portava espatllassos portava guardabraços, que defensaven el braç des de l’espatlla fins al colze. Els colzes eren protegits per les colzeres o guardes de colze, que a vegades adquirien una forma de cresta de gall que els atorgava el nom de gallardets. Del colze al puny el cavaller anava protegit pels amantbraços, dits també braçals i braçalets, i les mans les defensaven els guantellets i les manyopes. Les extremitats inferiors anaven protegides per l'arnès de cama i de cuixa (cuixots o cuixeres) i les sabates de malla o de ferro, sabatons o escarpes. Un disc anomenat vairescut augmentava les defenses del pit i protegia possibles escletxes, sobretot a les aixelles i als interiors del colze. Per sota, el cavaller a vegades portava una curta cota de malles o, si no, un gipó o jupó, túnica de tela enconxada, combinada amb bragues de malles o faldes de malles. Els gossets, petites peces de malles, protegien, encara, les aixelles, la part interior del colze i del genoll.
m
Militar