Terme originàriament enunciat per sant Tomàs, Jung l’utilitza en la seva teoria psicològica per a designar els elements estructurals de l’inconscient col·lectiu, estructures innates universals i formes a priori que representen allò que és genèricament i específicament humà. En la seva qualitat de representacions psíquiques de l’instint en l’àmbit simbòlic i espiritual constitueixen normes de conducta heretades, una forma de disposició congènita a l’acció davant d’una necessitat psíquica. En tant que corresponen a aquelles vivències típiques fonamentals de l’ésser humà, el nombre d’arquetips és limitat. Es tracta de formes buides, idèntiques a si mateixes, determinades en la seva forma i no en el seu contingut o manifestació concreta; és així que constitueixen possibilitats de representació. Els arquetips tenen un nucli de significació, el qual representa el sediment de l’experiència humana, i com a tal és portador de sentit. Jung els anomena òrgans de l’ànima, centres vitals de la psique orientats vers la realització de la totalitat psíquica de l’individu. Posseeixen qualitat numinosa que l’individu experimenta en forma de fascinació i afectivitat intensa.
m
Psicologia