Es desenvolupà a partir del segle XIX, que els avenços tècnics permeteren de fer làmines de vidre de proporcions considerables. Llavors, juntament amb el ferro i l’acer, passà per una època d’experimentació, que ha permès, ja al segle XX, de crear un nou llenguatge que configura radicalment l’arquitectura contemporània. Pierre Fontaine, en crear la Galerie d’Orléans (1828-31), al Palais Royal de París, inicià un prototip que repetiren, perfeccionat i encara amb més predomini del vidre, nombrosos hivernacles a França i a la Gran Bretanya. Però el Palau de Vidre de l’exposició mundial de Londres, el 1851, creat per Joseph Paxton, fou la construcció que revelà definitivament les possibilitats d’aplicació d’aquest material, amb una llargària de més de 500 m i unes làmines de vidre, quadrades, que per primera vegada arribaven a 120 cm. Des d’aleshores, un gran nombre de pavellons de les exposicions mundials, d’estacions de tren i àdhuc d’edificis comuns utilitzaren el vidre a les cobertes i en una part de les parets. Cal destacar-ne Les Halles, el gran mercat de París (1854), obra de Victor Baltard, la nau de màquines de l’exposició de París (1889), obra de Louis Dutert i Victor Contamin, la borsa d’Amsterdam (1897-1903), de H.P. Berlage, i la caixa d’estalvis de Viena (1904-06), d’O. Wagner. Els arquitectes de l’escola de Chicago foren els qui, amb llurs estructures metàl·liques, donaren pas a la importància de les finestres, i obtingueren interiors d’oficines i de magatzems d’una gran claror en els primers intents de gratacels: Home Insurance Building (1883-85), de William Le Baron Jenney, Reliance Building (1890-94), de Burnham i Root, Carson Pirie Scott (1899-1904), de Louis Sullivan, tots a Chicago. Quan Walter Gropius construí els tallers Fagus (1911), a Alfeld an der Leine, on el mur ja no sosté l’edifici, hom donà el pas més considerable per a la reivindicació del vidre en la construcció, fet que subratllà en la famosa escala de l’edifici del Deutscher Werkbund, a Colònia, el 1914. Aquesta pràctica passà a ésser un element important en la teoria que desenvolupà el Bauhaus al llarg de la seva existència. En els projectes d’edifici a la Friedrichstrasse de Berlín, el 1919, i de gratacels cilíndrics que realitzà L. Mies van der Rohe (1920-21), totes les superfícies externes eren de vidre, pràctica que esdevingué habitual en els seus grans edificis, com el Seagram Building (1956-58), a Nova York, i en els edificis representatius d’un gran nombre d’arquitectes, com la Johnson Wax Company (1936-39), a Racine, de F. Lloyd Wright, la central de la UNESCO (1952-57), a París, de M.Breuer, P.L. Nervi i B. Zehrfuss, la central de l’ONU (1949-51), a Nova York, de W.K. Harrison i M. Abramovitz, la catedral de Basilea (1959), d’Oscar Niemeyer, i la Lever House (1952), a Nova York, de Skidmore, Owings i Merrill. Tanmateix, el vidre ha estat utilitzat també en nombrosos habitatges de caire familiar, com les vil·les de R.J. Neutra, als EUA, la casa Farnworth (1950), a Plano (Illinois), de L. Mies van der Rohe, i la casa de New Canaan (1949), potser el millor exemple de tots, de Philip C. Johnson.
f
Arquitectura
Arquitectura de vidre El Seagram Building (1956-58), de Mies van der Rohe
Arquitectura en la qual l’element vitri té un paper preponderant.