Diverses circumstàncies han afavorit que des de les darreres dècades del segle XX i les primeres del segle XXI que els arquitectes concedissin una creixent importància a l’arquitectura vernacla. En primer lloc la crítica a la globalització de l’arquitectura de l’estil internacional afavorí una represa de les identitats locals, que es reivindicà amb força ja no solament des de l’àmbit antropològic o etnogràfic.
Així, per exemple, el 1964 el MoMA de Nova York celebrà l’exposició Arquitectura sense Arquitectes, que serví per revaloritzar la construcció popular. D’altra banda, la reivindicació de l’arquitectura vernacla, tant com a patrimoni històric com a inspiració de la construcció actual, es veié afavorida per l’impuls de l’arquitectura bioclimàtica, molt interessada en els mètodes constructius tradicionals, a partir de les crisis energètica i ecològica de finals del segle XX.
Les arrels de l’arquitectura vernacla són el coneixement empíric, l’acceptació natural de les modificacions del temps, l’ús dels materials propis del lloc i el treball dels propis habitants.