Al darrer quart del segle XIX es desvetllà el seu coneixement i el seu estudi, però no fou veritablement apreciat fins que, al començament del segle XX, alguns pintors (fauves, cubistes) i escriptors (Guillaume Apollinaire, Blaise Cendrars) en proclamaren les excel.lències. Els estudis posteriors han permès de reconèixer la diversitat d’estils, d’aprofundir les significacions religioses o màgiques i estètiques en els simbolismes entorn de l’autoritat i del culte als avantpassats. L’escultura és l’art fonamental de l’Africa negra i la fusta el material més corrent, però també són utilitzats la pedra, el vori, la terra cuita i determinats metalls. La seva cronologia, a causa de la manca de documentació, és molt incerta; aquest art pot ésser situat entre els segles de l’edat mitjana europea i el segle XIX. La classificació estilística és molt difícil, i és preferible d’assenyalar els grans conjunts regionals, situats bàsicament entorn del gran golf de Guinea, des de Mali i Burkina Faso fins al Camerun i al Congo. Entre aquestes cultures cal esmentar, a la regió de Mali i de la Costa d’Ivori, la dels bambara, en la qual són decorats amb gran fantasia creadora i forta abstracció objectes d’ús quotidià, peces màgiques i màscares; la dels dógon, que presenta elements de les civilitzacions negres més antigues que hom coneix, i la dels senufo, de ceràmica molt antiga i de plàstica molt coneguda i imitada, en metall o en fusta, d’estil rudimentari, però de forta expressivitat i simbolisme. A les terres de Ghana, de Benín, de Nigèria i del Camerun sobresurten d’altres cultures com la dels aixanti, que sovintegen el treball de l’or (màscara del tresor de Kofi Karikari), del coure i del bronze, mentre que l’escultura en fusta és escassa; en canvi, entre els baoulé, l’escultura en fusta, refinada, policromada i amb excepcional llibertat de creació, és abundant. Són molt conegudes, per llur perfecció, les obres d’art en bronze de Benín (retrats, figures d’animals), així com les de Ioruba, objecte de les troballes arqueològiques més remarcables de l’art africà, i les de Nok, entre les quals figuren escultures en terra cuita que semblen ésser les més antigues manifestacions de les arts plàstiques al s. del Sàhara. Finalment, a les extenses regions del Camerun, del Gabon i del Congo, han estat assenyalats com a més representatius: l’homogeni art dels pangwe o fang que excel.leix en la ceràmica, el teixit i la metal.lúrgia del ferro; el dels kuba, aristocràtic i refinat, posseeix una tècnica segura i un fort sentit de la proporció i de la composició; el dels luba domina totes les tècniques i ha creat escultures de gran bellesa; el dels bamileké, realista, geomètric o fantàstic, amb fortes al.lusions simbòliques; el dels kota, en què dominen les forces abstractes, amb original ordenació de superfícies i de línies. Finalment, cal dir que a la regió del Txad han estat trobades restes dels saho, pobles d’alta civilització i amb metal.lúrgia de qualitat, que desaparegueren al segle XVI, moment en què el material bàsic era l’argila cuita, i del qual són les restes que hom ha trobat, entre els rius Zambezi i Limpopo, de centenars de ciutats de fortes muralles (Zimbàbue) i amb ceràmica típicament africana.
m
Art