El territori que després fou Andalusia tingué, des dels temps prehistòrics, un paper molt important en l’evolució de l’art en la península Ibèrica (Andalusia), fet que es manifestà tant en l’època romana com durant l’època islàmica en què esdevingué el nucli de l’Andalus. L'art andalusí es perllongà en l’estil
És, tanmateix, al segle XVI quan s’inicià una nova etapa d’esplendor. El desig de superar les realitzacions musulmanes als territoris reconquerits i les grans possibilitats econòmiques derivades del descobriment i la conquesta d’Amèrica, afavoriren la creació i el desenrotllament d’escoles artístiques d’una forta vitalitat a Sevilla, a Granada i a Còrdova. Aquests fets coincidiren amb la difusió del renaixement italià, que manifestà les seves possibilitats creadores en l’arquitectura, amb mestres com Diego de Siloé, Andrés de Vandelvira i Pedro Machuca, mentre que en l’escultura i en la pintura s’establiren els fonaments del que havien d’ésser les grans escoles, encapçalades pels escultors Juan Martínez Montañés i Alonso Cano, i per pintors com Francisco de Zurbarán, Bartolomé Esteban Murillo, Juan de Valdés Leal, el mateix Alonso Cano i Antonio del Castillo al segle XVII. Foren continuades amb menys força al segle XVIII, durant el qual només sobresortí l’arquitectura, que donà solucions barroques, estructurals i decoratives, que tingueren àmplia difusió per les terres americanes.
La independència d’Amèrica i un cert esgotament determinaren que, als segles XIX i XX, l’art andalús decaigués fortament, malgrat individualitats d’interès en diverses tendències.