Durant l’època colonial l’arquitectura barroca gaudí d’una certa importància; el jesuïta d’origen italià Andrés Blanqui (s. XVIII) intervingué, sovint amb Juan Bautista Primoli, en diverses obres (catedral de Córdoba, església de Sant Ignasi a Buenos Aires, etc); a la darreria del segle s’imposà ja un neoclassicisme anglofrancès (catedral de Buenos Aires). L’escola pictòrica autènticament argentina s’inicià amb el realista Prilidiano Pueyrredón (1823-70); posteriorment hom seguí de prop els corrents artístics europeus, especialment els francesos: així, Ernesto Sívori (1847-1918), Eduardo Schiaffino (1858-1935), Ángel della Valle (1852-1903), Martin A. Malharro (1865-1911) i, més tard, Valentín Thibón de Libián (1889-1931), Ramón Silva (1890-1919) i Fernando Fader (1892-1935). Cesáreo Bernaldo de Quirós (1881) es distingí entre els costumistes. Posteriorment sorgí una de les figures més prestigioses de l’art argentí, Emilio Pettoruti (1892), que conreà una pintura constructiva derivada del cubisme; Juan del Prete (1897) es dedicà a l'action-painting, Lucio Fontana (1899-1968) fou el creador de l' espaialisme, Julio Le Parc (1928) és un dels valors internacionals de l’art cinètic i lumínic. Entre els escultors han sobresortit Antonio Sibellino (1891-1960), Pablo C. Manes (1891) i Sesostricio Vitullo (1859-1953). En arquitectura se succeïren els estils neogòtic anglès, italianitzant, afrancesat i eclèctic, dels quals el més important fou, potser, l’afrancesat, cultivat per l’anomenada generación del ochenta que adoptà l’esperit del segon imperi francès al país; la realització més significativa d’aquest estil fou l’àmplia Avenida de Mayo a Buenos Aires, traçada per Torcuato Alvear seguint les concepcions urbanístiques del baró Haussmann; contemporàniament aparegué també l’arquitectura utilitària basada en el ferro i el maó; el Modernisme es manifestà més a les arts gràfiques que no pas a l’arquitectura. Del s. XX destaquen els plans d’urbanització de Carlo Maria della Paolera (Avenida 9 de Julio, 1930-38) i l’edificació de grans gratacels, com el Kavanagh (1938), obra de López Sánchez i de De la Torre. A partir dels anys seixanta cal distingir un corrent neofigurativista, representat per Rómulo Macció, Luis Felipe Noe, Ernesto Deira i Jorge de la Vega; i un corrent que incorpora les noves avantguardes des del pop a l'op, passant pel happening. Representat per E. Giménez, D. Puzzovio, A. Rodríguez Arias, P. Mesejean i D. Cancela.
m
Art