art asturià

m
Art

art asturià Santa María de Naranco, Oviedo (s IX)

© Fototeca.cat

Formes d’art de la cort d’Astúries, de primer a Cangas de Onís, després a Oviedo i a Lleó, des del s VIII fins a l’època d’Alfons III.

És un dels grups d’art preromànic més personals, sobretot en l’arquitectura, la pintura i l’orfebreria. El sistema constructiu és regit pels principis que informaren tot l’art medieval des del romànic: cobertes de voltes de mig punt amb arcs formers i contraforts exteriors. Apareixen arcs de mig punt, algunes vegades peraltats, i, al final, de ferradura, per influència mossàrab. Hom pot dir que es tracta ja d’estructures medievals, en contraposició a les de tradició romana de temps visigòtics. En llur origen tenen un gran paper les noves fórmules europees que reflecteixen corrents orientals. L’art asturià, però, no és antecedent del romànic sinó pel fet de presentar solucions semblants amb anterioritat en el temps. Els temes escultòrics, capitells, impostes, cancells, etc, participen de les estilitzacions clàssiques d’arrel hispanovisigòtica, però amb multitud d’elements nous i personals —alguns de germànics— fins a l’aparició de les modes mossàrabs sota Alfons III. La pintura presenta arrels molt antigues de tipus àulic, que comencen a les pintures de tema arquitectònic pompeianes, sense apartar-se dels mateixos models de temps bizantins. En l’art asturià hom distingeix quatre moments: un de formació, amb reminiscències d’època visigòtica, amb l’església de Santa Cruz, a Cangas de Onís (737), i restes de l’església de Santianes, panteó reial construït per Silo (774-783) que ja trenca amb la tradició visigòtica. La segona època correspon a Alfons II, que a partir del 812 féu construir a Oviedo, per l’arquitecte Tioda, la catedral de San Salvador, l’església de Santa María —tribuna i panteó reial—, i les de Santa Leocadia i San Miguel; la basílica de San Tirso i un gran palau amb banys, triclinis, etc. En resta l’anomenada Cámara Santa, i San Julián de los Prados —vulgarment Santullano— conté pintures de tema arquitectònic i tradició clàssica. Són atribuïdes a aquesta època les esglésies de Santa María de Bendones i San Pedro de Nora. El tercer moment —Ramiro I—, el més personal, és obra d’un arquitecte genial, a la meitat del s IX. Se'n conserven el mirador reial, més tard església de Santa María, i la de San Miguel de Lillo, al mont Naranco, prop d’Oviedo, i la capella de Santa Cristina a Pola de Lena. Finalment, l’art d’Alfons III rebé influències dels mossàrabs cordovesos. Construí les esglésies de San Salvador de Valdediós, San Adriano de Tuñón, Santiago de Gobiendes i San Salvador de Priesca. L’orfebreria, amb influències nord-italianes i carolíngies, donà obres cabdals: la creu dels Àngels de la catedral d’Oviedo (808), la creu de Santiago de Compostel·la (874), la creu de la Victòria d’Oviedo (908), la caixa de relíquies de la catedral d’Astorga i l’arqueta de les àgates d’Oviedo (910).