art borgonyó

art borgunyó (ant.)

m
Art

Art desenvolupat a la regió borgonyona.

La història de l’art borgonyó es devia iniciar a l’època gal.loromana, bé que els seus monuments, dels quals destaquen els d’Autun, no presentin unes característiques locals pròpies sota el domini imperial. L’establiment dels burgundis suposà la introducció de l’art germànic (sepultures de Charnay-lès-Chalon). Del domini carolingi resta una obra summament important: les criptes de Saint-Germain d’Auxerre (mitjan s IX). Amb el romànic sorgí el veritable art borgonyó, car, en realitat, solament algunes escasses esglésies (Saint-Philibert de Tournus) entren dins el marc del primer art romànic; els altres edificis dels ss XI i XII responen a tres esquemes constructius: un primer grup amb Cluny III i les catedrals de Langres, d’Autun, de Paray-le-Monial; el segon amb la Madeleine de Vézelay, Anzy-le-Duc, i Saint-Lazare i Saint-Martin-du-Bourg a Avallon; i el tercer, Fontenay. Quant a l’escultura, un sol estil unifica capitells (Cluny, Autun o Saulieu) i timpans (Autun, Vézelay o Anzy-le-Duc); caracteritzat per l’espiritualització de la figura humana i el delicat sentit del moviment. Finalment, la pintura presenta certes peculiaritats: fons fosc, riquesa cromàtica, naturalisme (murals de Berzé-la-Ville). L’art gòtic dels ss XIII i XIV presenta unes característiques menys regionals, importades (catedrals de Nevers i d’Auxerre); així i tot, l’extrema afecció als porxos i a les esglésies de doble pis d’elevació són peculiaritats borgonyones, bé que no exclusives a França. Amb el gran ducat de Borgonya sorgí altra vegada un art veritablement personal: bé que això no és totalment cert en el camp arquitectònic (cartoixa de Champmol), és evident en el pictòric i en l’escultural, fruit en aquest cas de la unió dels estils gòtics parisenc i flamenc amb la tradició local. Els noms cabdals en l’escultura són Claus Sluter, Claus de Werbe i Antoine la Moiturier. Dels miniaturistes, cal recordar els germans Pol i Jean Limbourg, Jean Walquelin de Mons i Philippe de Mazerolles. Amb l’assimilació del gran ducat a França, l’art d’aquesta regió desaparegué com a nucli de personalitat autònoma.