L’art precolombí al Brasil és d’interès escàs. Res no permet de comparar-lo al de les grans cultures ameríndies (inca, asteca, maia, etc.). Els primers monuments artístics aixecats pels portuguesos foren esglésies. Aquestes construccions i llur decoració i llurs imatges religioses constitueixen l’inici de l’art colonial. Al segle XVII els jesuïtes hi introduïren el barroc. Els centres de l’art colonial són tres: Recife, Bahia i Minas Gerais. La principal figura del barroc colonial és l’escultor mulat L'Aleijadinho (‘l’esguerrat’), figura llegendària de l’art sud-americà. L’arquitectura barroca brasilera, tot partint del barroc de Portugal, presenta una personalitat pròpia. A l’etapa neoclàssica sobresurten l’escultor Valentim de Fonseca i els pintors Sepúlveda i Ricardo do Pilar. El trasllat de la cort portuguesa al Brasil el 1808 donà un impuls considerable a les activitats artístiques i aportà l’influx francès i l’italià. Fins al segle XX l’estètica predominant fou la neoclàssica eclèctica. La Setmana d’Art Modern (1922) —que tingué com a precedents les exposicions de pintura de Lasar Segall (1913) i d’Anita Malfatti (1916) i la d’escultures de Victor Becheret— constituí un cop fort per a l’ingenuisme sentimental postromàntic i representà la primera gran victòria del moviment de revaloració de l’element autòcton, que s’havia anat formant els primers decennis del segle. Aquest moviment, dit revolució modernista, alhora que aconduïa l’art brasiler per les vies de l’europeu (especialment de l’expressionisme alemany, aportat per l’esmentat Segall), manifestava amb considerable puresa caràcters originaris de l’indígena i l’enriquidora aportació dels negres africans. Participaren en aquella Setmana els pintors Emiliano Di Cavalcanti i Anita Malfatti, l’escultor Victor Becheret —que obrí a l’escultura el camí al Modernisme— i el gravador Oswaldo Goeldi. En aquests anys de renovació, la pintora Tarsila do Amaral creà una nova modalitat artística, que denominà antropofàgica. El 1935 Rio de Janeiro es constituí cap de la renovació artística —almenys fins el 1949—. A aquesta ciutat són lligats els pintors Cândido Portinari, figura clau de la pintura brasilera, Cicero Dias, José Pancetti, etc. L’art del decenni dels seixanta evolucionà vinculat als moviments artístics internacionals (pop-art, etc.). Té un interès especial l’escola brasilera d’arquitectura. Lucio Costa, nomenat director de l’escola de belles arts de Rio de Janeiro, el 1930, formà un grup d’arquitectes excepcionals: Rino Levi, Afonso Reidy, Marcelo i Milton Roberto i, sobretot, Oscar Niemeyer, que donaren un caràcter nacional al racionalisme esquemàtic de Le Corbusier en unir les fórmules tradicionals del país amb les darreres conquestes tècniques en un neobarroc peculiar. A les velles ciutats (Rio de Janeiro) les noves construccions són sobreposades, mentre que en d’altres (São Paulo) les antigues edificacions creen conjunts urbans d’una impressionant novetat (Brasília). El 1947 foren fundats els museus d’art modern de São Paulo i de Rio de Janeiro. El 1951 tingué lloc la primera de les biennals de São Paulo, exposicions de gran transcendència en la vida artística internacional. En la pintura d’avantguarda hom cerca noves tècniques, tal com passa a Europa (C. Meireles, H. Oiticica, Chico da Silva, Oliveiros, Hector dos Prazeres). L’escultura, a partir dels anys seixanta, està lligada als corrents internacionals (Victor Becheret, Ernesto de Fiori, Bruno Giorgi, Amílicar de Castro, Sergio Camargo).
m
Art