art bretó

m
Art

Art desenvolupat pel poble bretó.

És essencialment popular i religiós. Molts monuments antics commemoren les llegendes populars i el record dels primers sants. Les esglésies i els calvaris han estat sovint construïts per la gent del poble. Cal esmentar les esglésies i els annexos de Pleiben (Pleyben), Rosgo (Roscoff), Sant Tegoneg (Saint-Thégonnec), del Renaixement, i de Lokeltaz (Saint-Gildas de Rhuis), romànica. Els castells no són mai grandiosos, però tenen proporcions encertades, que demostren l’habilitat tècnica dels constructors bretons (castell de Kerjean). Alguns d’aquests castells (Tonkedeg, Suscinio, Foujera) eren places fortes. Els manoirs eren nombrosos, atès que els senyors no posseïen grans fortunes per a edificar castells grans. Hom troba els monuments més típics a la baixa Bretanya, sobretot, a causa d’haver sofert aquesta regió menys aportacions estrangeres perquè les tradicions hi són més arrelades. Els motius decoratius, que hom troba tant en el mobiliari, l’orfebreria i el vestit, com en l’arquitectura, són nombrosos, i s’inspiren en motius primitius: el sol, les fulles, les etapes de la vida. Es distingeixen per l’escassetat de superfícies nues. Les línies corbes són solament utilitzades per a la decoració, símbol de l’esperit celta, sempre inquiet i a la recerca i que refusa tota aturada del pensament. Fora de les pintures murals de les esglésies, la pintura tingué pocs adeptes a Bretanya fins al començament del s. XX. Després ha començat a proliferar una nova escola de pintors i decoradors i han sorgit artistes com Mathurin Meheut, Jeanne Malivel, Langleiz, etc.