La seva història pot ésser estructurada en quatre períodes.
El període inicial (segles V-I aC), amb obres a l’Índia, que es remunten a l’època de l’emperador Aśoka (segle III aC), com és ara les monumentals columnes pètries disperses per tot el país, i el nucli del stupa I de Sānchī; ja al segle II s’inicia a Anurādhapūraya amb esplendor el desenvolupament de l’art budista a Ceilan.
El període clàssic, d’apogeu cultural i artístic hindú, amb dues fases: la de Gandhāra i Mathurā, centres de l’imperi dels Kushāna (segles I-III dC), que presenta en el camp de l’escultura indubtables influències estilístiques hel·lenístiques, plasmades en la representació antropomòrfica del Buda, fins en aquest moment exclusivament simbòlica; i la de la dinastia Gupta (segle IV a la meitat del segle VII), cim artístic tant en l’escultura, en la qual aconsegueix un equilibri perfecte entre sensualitat i espiritualitat, com en la pintura (murals d’Ajantā) i en l’arquitectura; paral·lelament, l’art budista presenta les primeres manifestacions dins l’estil Gandhāra, en els enclavaments politicocomercials que esglaonen, entre Bāmiyān i Tunhuang, les dues rutes comercials centreasiàtiques, i a la Xina, en ambdós casos avui dia conegudes essencialment per les grutes decorades pictòricament.
El període decadent, comprès entre els segles VII i XIV, epíleg de l’art budista a l’Índia (dinastia Pāla i Sena, 750-1200), tot i els moments esplendents a Indonèsia (temple de Borobudur, 750-800), Indoxina (la torre-stupa de Wat Kukut, 1218), la Xina (els murals de Tien-lung-shan de la dinastia Tang, 618-906, i la pintura Chan de la dinastia Sung meridional, 1127-78), Corea (el santuari de Sokkulam, ~750) i el Japó (el gran Buda de Todaiji, de l’època Nara, 710-784, i el gran Buda de Kamakura, 1252).
I el període recent (de 1400-1500 fins avui), caracteritzat per la progressiva paralització creadora en els casos de subsistència, en essència a Indoxina, Ceilan i el Japó.
Les necessitats religioses concretes del budisme impliquen formes artístiques peculiars; així, en el cas de l’arquitectura hi ha el stupa, centre sagrat sobretot en l’època amocònica, del qual deriva la pagoda xinesa en un procés complex; el vihāra, monestir primitiu budista excavat a la roca, adoptat en algunes zones asiàtiques, que fou substituït definitivament pels temples i monestirs, els quals presenten característiques regionals en els diferents països budistes, però amb un principi de simetria; i el chaitya, santuari així mateix excavat, d’una existència i una extensió similars a les del vihāra. La representació del Buda és lògicament un dels problemes de l’art budista, resolt successivament de dues maneres: pel símbol (l’arbre de la revelació, la roda de la doctrina, etc.) i per la imatge antropomòrfica, la qual triomfarà definitivament segons el tipus establert en el període Gupta —figura de calma majestuosa, asseguda en un tron, supraterrena, aureolada i nimbada, d’orelles allargades, que fa amb les mans gests simbòlics preestablerts—, pròpiament la fórmula definitiva, adoptada en tots els països budistes, cadascun dels quals la modifica, però, segons la tradició estilística pròpia.