Des dels orígens fins el segle XV
Hom pot assenyalar un primer moment característic representat per l'art visigòtic que, si als segles V i VI és particularment conegut pels monuments del sud de la península Ibèrica, al segle VII es manifestà a la Meseta septentrional amb edificis de dimensions reduïdes (s. an Juan de Baños, Quintanilla de las Viñas, San Pedro de la Nave), però de bona tècnica d’arrel clàssica i decoració relacionada amb el món bizantí i amb el germànic, que es presenta amb més força en els treballs d’orfebreria (Guarrazar, Torredonjimeno). La sobtada interrupció representada per l’establiment del poder islàmic a la major part del futur àmbit cultural castellà fa que l’art de tradició cristiana resti reduït a Astúries (art asturià). Fou ja al segle X quan, com a derivació del focus califal andalús, es concretà l'art mossàrab, el qual tingué els seus fruits més brillants a la conca del Duero (San Miguel de Escalada, San Cebrián de Mazote, Santiago de Peñalba, San Baudel de Berlanga), paral·lels a l’esclat que presenta la miniatura, particularment en els anomenats Beatus. Consolidada la Reconquesta fins a la línia del Tajo, que permeté la repoblació de les terres de Salamanca, Àvila i Segòvia, un redreç general de les activitats econòmiques i una forta renovació de la vida monàstica foren elements que permeteren l’adaptació de l’estil romànic, plenament europeu.
Fou als segles XI i XII quan adquirí un valor decisiu en els intercanvis culturals el camí de Sant Jaume de Galícia, marcat per tot un seguit de grans monuments romànics (Frómista, Carrión, Lleó, Compostel·la) en l’arquitectura, l’escultura i la pintura, acompanyats d’altres de molt singulars, com els de Silos i Sòria, tenyits de records musulmans, el de Santillana, els de Zamora i Salamanca amb llurs cimboris, els de Segòvia i Àvila amb llurs esglésies, grans o petites, amb uns porxos i uns campanars característics, en habitatges o en fortificacions urbanes i castells. Les arts decoratives (orfebreria, esmalts) del romànic es relacionen amb les de l’Occident europeu, però en els ivoris hi ha derivacions del gran taller califal, mentre que en els teixits i les obres de fusteria domina el gust mudèjar. La difusió de l’orde del Cister, com a reacció d’austeritat davant l’exuberància decorativa del darrer romànic, determinà la construcció de nombrosos monestirs (Moruela, Valbuena, Santa María de la Huerta) que foren el camí de penetració de les noves estructures, procedents de França, de l’estil gòtic. Hom bastí les catedrals de Sigüenza, Conca, Toledo, Burgos, Lleó, Burgo de Osma, Palència i d’altres, que donaren el to per a la gran arquitectura religiosa del segle XIII, bé que en molts d’altres aspectes tingué una gran força l’estil mudèjar, molt més econòmic, tant en els materials emprats com en la mà d’obra, i amb avançades solucions pròpies, particularment en l’habitacle. La relació amb els centres francesos és també evident en l’escultura monumental que recobreix portals i claustres de catedrals i esglésies, en sepulcres o retaules i en la imatgeria.
També la pintura assimilà els nous corrents i produí, fins al final del segle XV, nombrosos retaules, però a Castella hom no podria assenyalar un focus que, com Barcelona a Catalunya, mantingui una posició directora constant. Això fa que l’esquema evolutiu sigui molt més complex; la successió dels estils francogòtic, italogòtic i internacional no és gaire clara, i cal arribar a la segona meitat del segle XV per a veure com la vitalitat de Castella en aquests decennis es manifesta en la seva pintura, en què foren interpretades les novetats de Flandes, amb una riquesa que hom només pot comparar amb la de l’escultura o l’arquitectura coetànies. Al costat d’artistes del país, com l’escultor Sebastián de Almonacid o els pintors Fernando Gallego i Pedro Berruguete, en sobresurten uns altres d’estrangers, particularment de Flandes o dels països germànics, com Juan i Simón de Colonia, Juan Guas, Gil de Siloé, Rodrigo Alemán, Juan de Flandes. En aquest període gòtic l’orfebreria sobresurt entre les arts decoratives amb les creacions de l’alemany Enrique Arfe (custòdia de la catedral de Toledo); són excel·lents els brodats de Guadalupe, mentre que en l’obra de fusteria, tant en mobles com en enteixinats i ràfecs, és encara viu l’esperit mudèjar.
Del Renaixement al segle XX
El descobriment de les Índies Occidentals per la corona de Castella representà una font d’ingressos que en bona part permeté les realitzacions dels segles XVI, XVII i XVIII. La influència francesa, dominant en els segles medievals, fou substituïda al segle XVI per les orientacions derivades del Renaixement italià, particularment dels centres perifèrics, com el llombard. Així, Burgos, Toledo o Salamanca tenen llur pròpia interpretació del renaixement arquitectònic que passa del plateresc inicial, més decoratiu que estructural, a un purisme progressiu expressat per Alonso de Covarrubias a Toledo i completament desenvolupat a El Escorial per Juan Bautista de Toledo i Juan de Herrera. En l’escultura hom pot assenyalar el desenrotllament del sentit narratiu en els compartiments dels grans retaules de formes italianitzants, però l’esperit continuà essent d’una religiositat medieval. Valladolid fou l’escola que sobresortí, amb Alonso Berruguete i Juan de Juni, i per a altres ciutats són nombrosos els tallers, mentre que a Madrid —cort oficial dels Àustria d’ençà del 1564— les principals comandes anaren a mans d’italians, com Pompeo i Leone Leoni, els quals donaren noves solucions a retaules i sepulcres (El Escorial).
La pintura presentà una ràpida assimilació d’italianismes (Juan de Borgoña) que al darrer terç del segle es concentraren a la cort i el seu contorn: per una banda, els formulistes pintors que tenien a llur càrrec la decoració d’El Escorial o els retrats reials, i, per una altra, l’explosió d’originalitat dintre el manierisme representada pel Greco en el místic ambient de Toledo. Paral·lelament i fins ben entrat el segle XVII es desenvoluparen a Andalusia escoles artístiques amb forta personalitat (art andalús).
Les arts decoratives del segle XVI reflectiren l’eufòria general, tant en l’orfebreria (Antonio i Juan Arfe, el Becerril) com en les reixes de ferro o bronze (F. Villalpando, H. de Arenas), en la ceràmica de Talavera, Toledo o Puente del Arzobispo, o en els vidres de Cadalso. A la potencialitat manifestada en bona part del segle XVI succeí un període de decadència, la qual es perllongà al llarg del segle XVII i, ben palesa en l’arquitectura, es refugià en solucions barroques de riquesa aparent i poca consistència; l’escultura —especialment després de Gregorio Fernández a Valladolid i de Manuel Pereira a Madrid—, amb els passos per a les processons i els nous tipus iconogràfics, poca cosa podia oferir. En canvi, la pintura tingué un gran moment ja al principi de segle amb els inicis del realisme (L. Tristán, P. Orrente), seguit per la gran escola madrilenya amb Diego Velázquez i altres pintors de cort (J.B. Martínez del Mazo, J. Carreño de Miranda) i els de temàtica particularment religiosa (F. Rizzi, M. Cerezo, C. Coello).
Entre les arts decoratives del barroc cal assenyalar la importància aconseguida per la ceràmica de Talavera, tant en les rajoles com en les peces de forma. Cada vegada més s’anaren polaritzant entorn de Madrid les energies abans disperses per Toledo, Valladolid o Burgos. Aquest fenomen es féu encara més palès amb les tendències unitàries i centralitzadores de la nova dinastia dels Borbó, al llarg del segle XVIII. Al corrent tradicional representat en l’arquitectura per Pedro de Ribera succeí la influència francesa, aviat substituïda per la italiana en la construcció o reforma dels Reales Sitios (La Granja, Aranjuez, El Pardo) i del nou Palacio Real a Madrid, monuments que assenyalen el punt d’origen de les idees de l’academicisme arquitectònic, unificador, enemic dels particularismes barrocs regionals i orientat envers el classicisme que anaren imposant, primer arquitectes estrangers (F. Juvara, J.B. Sachetti), i després, altres del país (Ventura Rodríguez, Juan de Villanueva). A Madrid, La Granja, Nuevo Baztán i altres llocs hi ha solucions d’urbanisme interessants. L’escultura tradicional fou substituïda, bé que tímidament, per l’acadèmica, que produí neoclàssics destacats com J. Álvarez Cubero. En la pintura hom pot veure també l’atracció que el nucli cortesà exercí sobre els millors artistes de la perifèria, puix que, després de la sèrie de pintors estrangers francesos (J. Ranc, M.A. Houasse), italians (J. Amiconi, C. Giaquinto, J.B. Tiépolo) o germànics (A.R. Mengs), els que sobresortiren, llevat dels madrilenys L. Paret i els González Velázquez, foren aragonesos (F. Goya, els Bayeu) o valencians (M.S. Maella, V. López). Fou també la protecció dels reis la que donà possibilitats perquè fossin establertes indústries artístiques, com les porcellanes del Buen Retiro, els tapissos, els mobles, els vidres de La Granja, la fàbrica de Plateria de Martínez, i altres que aconseguiren un alt nivell. Aquesta situació canvià, en bona part com a resultat de les noves circumstàncies del segle XIX.
La independència de les colònies americanes determinà un descens de les possibilitats; les alteracions polítiques que se succeïren, juntament amb les indecisions artístiques d’un segle que només veié la solució a donar nova vida a estils passats, feren que, a poc a poc, hom anés perdent l’esperit de creació castellà i el contacte amb els corrents de renovació que s’esdevingueren a Europa, particularment a França, però la renovació no arribà. No obstant això, es donaren fets interessants com les interpretacions pictòriques d’Aureliano de Beruete o Darío de Regoyos, bastant relacionades amb les orientacions teòriques i literàries de la generació del 98.
Entrat ja el segle XX, al costat de supervivències tradicionals, afavorides molt de temps per l’art oficial, han anat obrint-se pas noves solucions. Tant en l’arquitectura com en l’escultura o la pintura és fàcil de trobar representants de les tendències d’avantguarda, molts d’ells de diferents procedències, però atrets per les possibilitats ofertes, car Madrid continua essent centre fonamental de l’art. Els successius moments de renovació, representats, entre d’altres, per l’escola d’Altamira o pel grup El Paso, es concreten en personalitats com la dels pintors Benjamín Palencia, G.Ortega Muñoz i A.Saura, o les dels escultors Ángel Ferrant i Alberto Sánchez, paral·leles a les d’arquitectes tan representatius com Miguel Fisac, A. Corrales o R. Vázquez Molezún. Més recentment s’ha afermat un corrent neorealista, tant en la pintura com en l’escultura, representat per Amalia Avia, Julio López i Antonio López. També cal destacar els pintors que conreen una figuració més o menys expressionista, al capdavant dels quals hi ha Luis Gordillo i els components de la generació més jove: Ch. Cobo, M. Lamas, G. Pérez Villalta, etc. Els arquitectes més significatius d’aquests darrers anys són R. Moneo, J. Navarro i F. Sáenz de Diza.