art cinètic

m
Art

Art que tendeix a introduir el moviment i la velocitat en l’espai artístic.

L’art cinètic arrenca dels futuristes italians, però només com una transcripció plàstica del moviment en un element tradicional. N. Gabo, A. Pevsner, Marcel Duchamp, Ludwig Hirschfeldack, L. Moholy Nagy, Bruno Munari i Alexander Calder han estat els creadors i capdavanters d’aquesta tendència artística, la qual prengué diverses orientacions i una difusió internacional amb les obres de Schöffer (1954), Tinguely (1954) i Vasarely (1955); l’exposició a la galeria Denise René de París (1955) fou una veritable desclosa d’aquest art. A partir d’aquesta data han proliferat els grups d’investigació cinètica, les exposicions i les diverses formes destriables en aparells luminotècnics (Schöffer), mòbils sense motor (Calder, Le Parc), mòbils amb força magnètica (Takis), objectes transformables (Agam, Tinguely) i moviments ocasionats per la percepció òptica o per fenòments d’ambigüitat perceptora (Cruz-Díez, Vasarely, De Marco, Yvaral, Soto, Eusebi Sempere i Jordi Pericot).