Anteriors a l’època colonial, són remarcables la civilització megalítica de San Agustín i les orfebreries quimbaya i txibtxa. L’art colonial de Colòmbia, a diferència del d’altres països llatinoamericans, representa una ruptura amb la tradició artística ameríndia. Hom en troba manifestacions interessants en les ciutats fundades pels castellans, sobretot a la capital, Bogotà (catedral, començada al segle XVI; convent de San Francisco, segle XVI; temples de la Compañía de Jesús, de San Agustín i del Sagrario, tots tres del segle XVII), i a Popayán (església de San Francisco, segle XVIII), Tunja (catedral, segles XVI-XVII; convent de Santa Clara, segle XVI) i Cartagena de Indias (catedral, segles XVI-XVII; església dels Jesuïtes, segle XVIII; fortificacions, segles XVII-XVIII). Al primer cop d’ull, la riquesa de la decoració interior (enteixinats d’influència mudèjar) contrasta amb la senzillesa de les façanes. La influència del manierisme és patent en diverses portalades de Bogotà i Tunja. Popayán, reconstruïda al segle XVIII, presenta abundants exemples de l’arquitectura barroca de Colòmbia.
En la pintura, són remarcables Gaspar de Figueroa (mort el 1658) i Gregorio Vázquez de Arce y Ceballos (1631-1711), emparentats amb l’escola sevillana.
L’escultura colonial, exemplificada per les talles de fusta de moltes esglésies antigues, florí, sobre models espanyols, a partir del segle XVII.
L’art del segle XIX es desenvolupà sota la influència europea. La pintura, que durant aquesta centúria visqué subjecta a les normes acadèmiques, a començament del segle XX, i per influència dels pintors mexicans, experimentà una renovació. Són dignes d’esment Luis Alberto Acuña (també escultor) i Alejandro Obregón. Les tendències abstractes, pop, neofigurativa, etc., són presents en la pintura dels darrers decennis. L’arquitectura colombiana del segle XX, interessada per la seva projecció social i per l’urbanisme, és representada per Triana, Bermúdez, l’equip format per Cuéllar, Serrano i Gómez, etc.