Fins ben entrat el segle XIX no hi hagué a Cuba una societat criolla vinculada a la cultura artisticoliterària. La pintura cubana fou iniciada aleshores amb l’obra de Nicolás de la Escalera, de temàtica religiosa, i amb Escobar, retratista de les classes altes. El paisatge fou representat per Chartrand, Peoli i Collazo. Landaluze realitzà petites estampes populars costumistes que, amb els quadres d’Escobar, donen testimoniatge de l’època. Cronològicament, el pas de l’etapa colonial a la republicana és representat per José Joaquín Tejada i Leopoldo Romañach, de Romanticisme tardà. Al segle XX, Amelia Peláez, Marcelo Pogolotti, Arístides Fernández i Víctor Manuel han intentat un art autòcton, al qual s’acosten les temàtiques d’Eduardo Abela, Antonio Gottorno i Carlos Enríquez. Els principals pintors, ja madurs en el moment de la revolució castrista, són René Portocarrero, Cundo Bermúdez i Wifredo Lam, que és molt conegut a l’estranger. A partir del 1959 hom inicià nous intents, com la producció abstracta de Daríe, Luis Martínez Pedro i Hugo Consuegra. Dins el corrent figuratiu destaca Servando Cabrera, i una nova generació és representada per Raúl Milián, Servando Cabrera Moreno, Rafael Blanco i Eduardo Abela. Són nombrosos els nous escultors com Cárdenas, Lozano, Rodríguez, Oliva, Gelaberte, Longa, Sicre, Díaz i Gay, i igualment els gravadors: Carmelo González, César Mazolo, Armando Posse, Umberto Peña, José Rosabal i Antonia Eiriz. L’arquitectura constitueix, sens dubte, l’aspecte més creador de l’art cubà postrevolucionari, sobretot des del VII congrés de la UIA celebrat el 1963. Les principals formulacions de la nova relació entre les tècniques i la ideologia són expressades en el treball presentat per l’Escuela de Arquitectura a l’"Encuentro de Estudiantes”, en la ponència de Cuba per al VII congrés de la UIA i en l’informe de l’arquitecte F. Salinas.
m
Art