A Quito hom fundà el 1534 la primera escola d’arts de l’Amèrica del Sud i hi florí un art important (església de la Companyia i claustre de Sant Agustí), amb una forta projecció cap al nord de Nova Granada; en el camp de la pintura, el zurbaranesc Miguel de Santiago fou el cap d’escola; més important fou encara la tasca dels imaginaires, entre els quals sobresurten, al segle XVIII, Bernardo Legarda i Manuel Chili Caspicara. Com a conseqüència tardana del Romanticisme, sorgí una escola encapçalada pels pintors Rafael Salas i Joaquín Pinto, el segon dels quals tractà de trobar una expressió nacional. El fortunyesc Juan Manosalves fou el primer director de l’Academia de Bellas Artes de Quito, fundada el 1904. La influència del muralisme mexicà donà origen, al segle XX, a l' indigenisme d’Eduardo Kingman, Manuel Rendón o Diógenes Paredes aparegut al Salón de Mayo (1939) del Sindicato de Artistas y Escritores del Ecuador, que ha tingut una continuació en l’art compromès del pintor Oswaldo Guayasamín o de l’escultor Jaime Andrade Moscoso. El principal pintor abstracte ha estat Luis Enrique Tábara, que posteriorment derivà cap a un nou realisme. Altres artistes importants del segle XX són els pintors Bolívar Mena Franco, Rafael César Valencia i Carlos Rodríguez, i els escultors Miguel Ángel Tejada, Alfredo Palacio i Eduardo Maldonado.
m
Art