Les primeres formes originals de l’art en aquesta regió, que comprenia Bèlgica i Holanda abans de llur separació, a la fi del s XVI, sorgiren de l’impuls de l’imperi Carolingi, del qual resten capelles de planta central, com la imperial d’Aquisgrà, bizantinitzant, i esglésies de tipus basilical amb westwerk (Santa Gertrudis de Nivelles). Hom pot destacar també, en aquest període, la talla de vori, de tradició bizantina (evangeliari de Genoes Helderen). L’art d’època romànica es polaritza entorn de dos centres, que dominen el desenvolupament polític i econòmic: Lieja, a la conca del Mosa, i Doornik, a la de l’Escalda. A Lieja apareixen nombrosos santuaris i moltes abadies i basíliques de cor rectangular (Sant Bartomeu de Lieja) i amb westwerk (Sant Dionís de Lieja); la tipologia evidencia una clara influència renana, d’una gran sobrietat, i una renúncia a la decoració. En el focus de Doornik domina la influència franconormanda (abadia de Sant Vicenç, a Soignies), i també acull algunes innovacions, com la pilastra de nervadures o l’encreuament d’ogives que preludia el gòtic francès —catedral de Doornik (1141), amb quatre torres que flanquegen la torre llanterna—. L’inici del s XIII enregistra la major influència francesa, amb els complexos monacals d’origen cistercenc (Lovaina, Gant, Anvers), seguida per una solució intermèdia, amb un verticalisme moderat i estructures molt simples respecte als models francesos (Santa Gúdula de Brussel·les). Aquesta fou l’orientació en el decurs del s XIII en el centre de Mosa (Nostra Senyora de Dinant, Nostra Senyora de Lieja, Sant Miquel de Brussel·les). Contràriament, la influència normanda s’imposa entorn de la regió de l’Escalda, amb estructures molt articulades, absis poligonals i torres a les façanes, característiques d’un gòtic avançat (església de Sant Quintí i cor de la catedral, a Doornik; Nostra Senyora de Pamele, a Oudenaarde; Sant Nicolau de Gant). El s XIV marca la separació de la influència francesa, amb un tipus d’arquitectura sòbria, estructuralment poc atrevida, però amb cura en els detalls decoratius (església del Béguinage, a Lovaina, 1305; Santa Caterina de Malines). Aquesta línia porta, durant el s XV, al desenvolupament d’una arquitectura goticoflamígera que, mitjançant la introducció d’innovacions tècniques (verticalisme pronunciat, alta torre occidental), recull un resultat d’elegància i d’equilibri en les proporcions (Sant Pere de Lovaina, els arquitectes de la qual foren S.van der Voost, J.Keldermans i M.de Layens; Saint Rombout de Malines). L’arquitectura civil es destaca també, amb cases de timpà triangular (casa de l’Étape, a Doornik) i beffroi o torre comunal, i arriba a la culminació amb els palaus municipals de Brussel·les (1449-55). Ja dins el Renaixement, l’arquitectura segueix la tradició gòtica. Es destaquen els conjunts de Gant i Malines i, sobretot, la casa de la ciutat d’Anvers (1561-67), obra de Cornelis Floris (1514-75). L’escultura, atesa la sobrietat de la decoració arquitectònica, té les millors manifestacions durant l’època romànica en el focus de Lieja, amb treballs de metall. Renier de Huy (pica baptismal de Sant Bartomeu de Lieja, 1107), Godfried de Huy i Nickolaus de Verdun són els artistes més destacats. De pedra resta la madona de Dom Rupert (1150). L’escultura del s XV, subsidiària de l’art francès, assoleix caràcter als cadirats i els retaules de les esglésies, que influïren en la difusió de l’art flamenc a la resta d’Europa. Cornelis Floris és el principal escultor i el màxim difusor —amb els seus treballs a Dinamarca i a Alemanya— de l’escultura flamenca al s XVI. La pintura, a part algunes manifestacions d’influència bizantinitzant en època romànica (cicle de Santa Clara, catedral de Doornik, 1171), té un desenvolupament més gran des del 1300, amb treballs al fresc (cicle de Sant Lluís, a Nostra Senyora de Bruges) i, sobretot, en l’art de la miniatura. És la cort dels ducs de Borgonya, Jean de Berry i Felip l’Ardit, amb artistes com Jacquemart de Hesdin i els germans De Limburg, autors de les Très riches heures du Duc de Berry, la que, centrant-se en l’art de la miniatura, aconsegueix, vers el 1400, una autonomia i una originalitat que permeten de parlar d’una escola francoflamenca. Al s XV, la incorporació de la tècnica de l’oli —atribuïda als germans Van Eyck— donà un nou aire a les obres i potencià una gran llibertat tècnica que fa que, bé que conceptualment hom hi pugui veure reminiscències gòtiques, formalment —color, perspectiva, formes realistes— l’esperit renaixentista sigui proper. La temàtica religiosa serveix per a l’expressió d’un realisme intimista i humà. Hom destaca, a la primera meitat del s XV, els germans Van Eyck, de l’escola de Bruges; Jan van Eyck estabilitza les característiques principals de la pintura flamenca: perspectiva com a mitjà de recerca naturalista, anàlisi minuciosa del detall, resolt, tot, en una unitat de conjunt mitjançant la llum transparent que el descobreix i el col·loca en l’espai. Petrus Christus fou el seu deixeble més directe. Aquestes característiques, afavorides per l’excepcional prosperitat econòmica, elevaren al màxim el desenvolupament de l’art flamenc. A Brussel·les treballà Roger van der Weyden, amb una interpretació dramàtica de la imatge. Aquests pintors influïren sobre un gran nombre d’artistes dels Països Catalans i de Castella, com Ll. Dalmau, els Vergós, Jaume Baçó, B.Bermejo i F.Gallego, entre els més representatius de l’estil que algú ha anomenat hispano-flamenc. A la segona meitat del s XV treballaren a Brussel·les Hans Memling, refinat i contemplatiu, i Gérard David, una mica arcaïtzant. A Lovaina, Dirk Bouts interpretà la tradició holandesa amb noves influències de to místic. A Gant, Hugo van der Goes fonamentà el seu estil en una àmplia cultura, de la qual hom extreu un llenguatge narratiu que el fa molt popular. Al seu costat apareix la figura de Juste de Gant, el primer que cercà, com a conseqüència de llargs sojorns a Itàlia, una fusió del realisme analític flamenc i l’intel·lectualisme científic de l’escola quatrecentista florentina. Cal esmentar, en una societat dominada plenament per una burgesia rica, la importància del quadre de cavallet i del retrat, com, per exemple, la taula del Matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck. En certa manera, hom pot dir que aquest gènere fou el més famós del s XV flamenc, sobretot gràcies a Petrus Christus i Roger van der Weyden, puix que l’anàlisi psicològica dels seus personatges retratats no té precedents. D’altra banda, el caràcter burgès de la societat de Flandes es manifesta en les seves obres, informades per la idea humanística, que substitueix l’esperit religiós al propi de les societats mediterrànies. El Cinquecento italià, a través de Leonardo da Vinci, influí sobre les obres dels artistes flamencs de la primera meitat del s XVI. Hom destaca Quentin Metsys (~1466-1530) i l’iniciador del paisatgisme flamenc Joachim Patinir (~1480-1520). La influència manierista hi arrelà escassament, bé que es manifestà en artistes com Jan Gossaert i B.van Orley. Els últims artistes renaixentistes són, sens dubte, els més personals, i abandonen la línia italiana per tal d’oferir una nova visió de l’art. Pieter Bruegel, el Vell (~1525-1569), destaca per damunt de tots. La línia italiana és seguida per Frans Floris de Vriendt (1516-70), influït per Rafael, i també pel retratista Antonio Moro (~1512-~1576). El s XVII no representa per a Flandes cap pas endavant personal en els camps de l’escultura i l’arquitectura. En el camp de la pintura, el s XVII tingué una importància cabdal. Les premisses barroques, tant formals —moviments, llum, colors, perspectiva— com conceptuals —erotisme, misticisme, escenografia, etc—, foren assolides plenament pels artistes flamencs, bé que alguns aspectes de les normes tridentines foren rebutjades per la sensibilitat de l’home flamenc. Peter Paul Rubens (1577-1640) és el màxim exponent, no tan solament de l’art barroc flamenc, sinó de tot l’art europeu del moment. Conreà tots els gèneres pictòrics (religiosos, profans, mitològics, paisatgístics, retratístics, etc). Aquesta temàtica fou seguida pels seus dos deixebles més importants, J.Jordaens (1593-1678) i A.van Dyck (1599-1641), el qual, instal·lat a la Gran Bretanya, creà l’escola de retrat més important del s XVII, amb un ampli ressò en el decurs de tot el s XVIII anglès. La influència del realisme de Caravaggio fou assolida en el seu esperit per Abraham Janssens (1575-1652) i desvirtuada per una colla de pintors més importants que l’anteriorment esmentat, tals com David Teniers (1610-90), dins la tradició de les bambotxades, el retratista Adriaen Brouwer (1606-38) i els pintors de natures mortes F.Snyders (1579-1657), J.Fyt (1611-61) i M.Vos (1584-1651) ( art belga).
art flamenc
m
Art