És, de fet, una branca del moviment artístic dels celtes a la segona edat del ferro, o període de La Tène. Hom pot establir-ne la data d’origen al segle V aC. La seva funció fonamental fou decorativa, i tenia com a fonts l’abstracció de formes del ferro I i préstecs clàssics i orientals en la figura animal i humana. Això donà lloc a un art inicialment dedicat a la metal·lúrgia, amb armes, escuts, cascs i ornaments del vestit plens de decoracions curvilínies, obtingudes per tècnica de repussat, com la tapadora d’Auvers, amb motius espirals i incrustacions de corall. En escultura, el santuari d'Entremont, destruït pels romans el 124 aC, és un bon exemple d’elaboració local d’influències mediterrànies. Les figuracions responen a la religió local: culte del cap tallat, divinitats bifronts i monstres antropòfags (Tarasca de Noves). La barreja de tradició cèltica i clàssica presenta uns resultats que recorden molt sovint el tractament formal romànic. Un aspecte important de l’art gàl·lic és l’encunyació de monedes, originalment sota motius grecs, que experimenten un procés d’adaptació al gust formal cèltic, fins que esdevenen imatges abstractes, d’un gran valor decoratiu. Aquest moviment, tot i que sobrevisqué localment, acabà per la influència de l’art romà.
m
Art