L’infant plasma en els seus dibuixos les coses que compten per a ell i que no sap expressar amb paraules, i assenyala clarament les seves preferències, sigui pintant sempre del mateix color les coses més estimades, sigui fent-les de mida més gran que aquelles que no aprecia tant. L’art infantil, doncs, no pot ésser calibrat segons el grau de perfecció i habilitat aconseguit, sinó per la riquesa d’expressió personal que contingui. D’aquí es desprèn el gran destorb que pot ésser per a la formació de la personalitat de l’infant de fer-li copiar dibuixos d’altres en comptes d’estimular el seu poder d’invenció. Aquesta invenció sol veure's frenada a partir dels 9 a 10 anys, quan se li desvetlla l’esperit crític: llavors s’autocensura, la seva creativitat minva, i acaba desinteressant-se de la plàstica si hom no li descobreix els valors de l’art. La valoració de la importància de l’art en la formació de la personalitat humana ha influït en la introducció de l'art en l’educació i l’escola. Al s XVIII, Rousseau, que considerava el dibuix com a gimnàstica del sentits, inicià el canvi que més endavant havia d’esdevenir en l’ensenyament de l’art; Pestalozzi, Fröbel i, més tard, Montessori, Decroly i Freinet seguiren aquest nou camí de l’educació. Però foren Dewey i Holmes els qui parlaren d’una manera definida de l’expressió estètica en l’escola. L'Escola Nova considerava que l’art, com a expressió, és vital en l’educació de l’infant, puix que per mitjà del dibuix, la pintura i el modelatge aquest s’expressa i es comunica.
m
Art