Al començament fou continuador de l’art paleocristià, i a l’època de Justinià s’identificà amb l’art bizantí.
Des de la fi del segle VIII sorgí el tipus d’arquitectura que constituí l’anomenat primer art romànic, que s’estengué per Itàlia i l’Europa occidental. Quant a l’art romànic, a partir del segle XI al nord predomina l’arquitectura llombarda, mentre que a la Itàlia central sorgeix una arquitectura (centrada a la Toscana i a la regió de Roma) inspirada en els models clàssics i paleocristians; l’estil de les regions de Lucca i Pistoia, d’altra banda, influí en la construcció del complex de la catedral de Pisa, i la seva influència arribà a les illes de Còrsega i Sardenya; al sud, entorn de Montecassino i a l’illa de Sicília, prevalen, juntament amb la influència llombarda, la presència bizantina, l’antic substrat àrab i els més recents sistemes constructius normands. Pel que fa al bizantinisme, i amb ell a la influència oriental, triomfà sobretot al Vèneto. Al segle XIII fou introduïda l’arquitectura gòtica borgonyona, bé que el gust per les línies horitzontals romàniques predominà sempre sobre el verticalisme gòtic; exemples més importants d’aquest gòtic són la catedral de Milà (segles XIV-XV), obra d’artistes francesos i alemanys, i els edificis venecians del segle XV (Palazzo Ducale, Ca d’Oro).
Les arts figuratives romàniques a Itàlia participen, ultra de la base bizantina, de l’art otònida —a causa de la relació existent entre les corts papal i otònida—, però és fora d’aquesta influència germànica on l’escultura romànica italiana arriba al seu punt més alt; així, Wiligelmo (relleus sobre el Gènesi de la catedral de Mòdena) manifesta una certa relació amb l’escultura francesa —més concretament, amb la tolosana—, i el mateix estil es palesa en Nicolaus (portalades de les catedrals de Piacenza, 1122, Ferrara, 1135, i San Zeno de Verona, 1138); al costat d’ells cal citar també Biduino, Guglielmo da Pisa i Benedetto Antelami, que tancà l’escultura romànica i donà pas a una nova concepció figurativa del segle XIII, seguida per les escoles de Pisa (Nicola Pisano), Siena (Jacopo della Quercia) i Florència (Arnolfo di Cambio).
La pintura romànica es basa en la tradició paleocristiana i en l’element bizantí posterior.
art italià La Pietat (1498-99) de Miquel Àngel
© Fototeca.cat
En pintura mural el centre fou Roma (Històries de sant Climent i sant Aleix, a la basília inferior de San Clemente, segle XI), i també ho fou el destruït monestir de Montecassino; conjunts importants foren, així mateix, el de Castel Sant’Elia (segle XII), prop de Roma, i el de San Vincenzo (1007), a Galliano. L’escola romana té un altre moment important al final del segle XII i al començament del XIII (frescs de San Giovanni a Porta Latina), amb el qual enllaça l’obra de P. Cavallini i I. Torriti. La pintura sobre taula, escassa i centrada a la Toscana, apareix des de mitjan segle XII; són freqüents els tríptics i crucifixos de clara influència bizantina, però amb una major humanització de les figures. Cimabue, Duccio i P. Cavallini són els precedents de la renovació de la pintura del segle XIII feta per Giotto. Siena, amb Simone Martini i Ambrogio Lorenzetti, perllongà l’art trescentista, i també tingué l’hegemonia de l’estil gòtic internacional, amb Gentile da Fabriano i Pisanello. Quant al mosaic classificable dins l’art bizantí, es destaquen el nucli de Venècia i el regne de Sicília. La miniatura romànica, a diferència de la pintura mural, participa de la influència otònida, i el seu nucli més important és el de la Llombardia, amb el Sacramentari d’Ivrea (1010) i la Vita Mathildis (Biblioteca Apostolica Vaticana); es destaquen també les miniatures anomenades exultets, o bíblies atlàntiques; la influència bizantina es manifesta en el nucli de Montecassino, amb les Homilies conservades al mateix monestir. Amb el gòtic, la importància de la miniatura disminueix notablement.
El moment de més poder dels diferents estats que formaven Itàlia coincideix amb la gran esplendor artística del Renaixement. Aquest es divideix en dues etapes clarament diferenciades cronològicament i políticament, i també segons les tendències artístiques: el Quattrocento (segle XV), que es correspon amb el poder de les senyories, amb Florència com a centre més important i com a propulsora del nou art (escola florentina), i el Cinquecento (segle XVI), que es correspon amb el gran moment del poder papal i té Roma com a centre propulsor d’un art de tendències més classicitzants que l’anterior (escola romana). A part aquests dos grans centres, se’n formaren molts d’altres, que donaren lloc a diferents escoles, com ara la sienesa la llombarda, la d’Úmbria, la de Ferrara i la veneciana. Els continuadors de l’escola romana del Cinquecento foren els creadors del manierisme, del qual fou alhora reacció i continuació el barroc (segle XVII). En aquest, l’arquitectura, que és una reordenació, en tots els graus, del canvi de valors estructurals i ornamentals de l’estil de Miquel Àngel, aglutina totes les manifestacions i esdevé el punt central i integrador, i hom hi troba dues figures clau: L. Bernini i F. Borromini, que intentaren la integració de l’obra en el tot urbà i palesen totes les característiques pròpies de l’arquitectura barroca, alhora que es decanten, el primer vers els efectes escenogràfics i escultòrics, i el segon cap a una recerca dels volums i llur connexió interna i externa. Cal esmentar, a més, a Roma C. Maderno, que salva la barrera entre el manierisme i el barroc, i Pietro da Cortona, a Torí G. Guarini i a Venècia B. Longhena. L’escultura italiana es mou estrictament dins una aplicació als espais creats per l’arquitectura; Bernini resumeix els corrents escultòrics i dona a les seves obres un grau d’erotisme qualificador.
Hom pot resumir la pintura italiana del segle XVII en dos corrents molt diferenciats: un de naturalista i un altre d’idealista, representants per M. da Caravaggio i pels Carracci, respectivament. El primer es decanta per un concepte de fort contingut realista (tipus populars, natures mortes), expressat en un estil on el clarobscur i l’efecte de llum potencien el missatge, i d’ell derivaren els pintors de bambotxades. Per contra, els Carracci i llurs seguidors desenvoluparen un art regit per les normes, la proporció, l’harmonia i l’exaltació de l’home com a ideal, i n’és transcripció plàstica una pintura caracteritzada pel predomini del dibuix i la nitidesa del color; seguidors d’aquest corrent —bé que també tenen característiques d’Il Caravaggio— són Il Domenichino, G. Reni, Il Guercino i M. Pretti. El corrent caravaggista fou assumit, comprès i portat a les últimes conseqüències pel valencià J. Ribera, dit a Itàlia lo Spagnoletto. D’altra banda, hom troba els inicis de la pintura decorativista i aplicada, al mateix segle XVII, en l’obra de Pietro da Cortona i, sobretot, de L. Giordano. El segle XVIII es caracteritza per un continuisme del barroc, portat a les darreres conseqüències: els elements arquitectònics esdevenen decoratius i perden tota idea d’estructura, els efectes escenogràfics es fan essencials i el jardí esdevé element principal en les arquitectures de palaus i conjunts urbans. Alhora, però, apareix un desig de tornar a formes clàssiques, com és palès en F. Juvara, i en les corresponents construccions troben lloc per a llurs obres els pintors dels grans frescs decoratius (a la cort de Nàpols es destaquen F. Solimena —molt influït pels decoradors romans i per L. Giordano— i el seu deixeble C. Giaquinto). Dins la pintura del segle XVIII sobresurt, tant en l’aspecte decorativista com paisatgista, l’escola veneciana. Un decorativista destacat fou G. Tiepolo, que resumí les troballes plàstiques de S. Ricci i el sentit colorístic i clar de G. Piazzetta, i entre els paisatgistes hom destaca els pintors de vistes urbanes, o veduttisti, entre els quals sobresurten Il Canaletto i el seu deixeble B. Bellotto; per damunt de tots, tanmateix, cal esmentar F. Guardi, que afegeix un concepte pictòric de clar contingut impressionista. Al començament del segle XIX el neoclassicisme acadèmic dominà d’una manera gairebé absoluta: en són exemples l’arquitecte G. Valadier —format a Roma en les grans restauracions de monuments clàssics—, els escultors A. Canova i L. Bartoloni i els pintors Andrea Appiani (1754-1817) i F. Hayez, pertanyents a l’òrbita milanesa. Paral·lelament, però, Roma generava una reacció romàntica, més temàtica que tècnica: el purisme, que, encapçalat per T. Minardi, era una versió italiana del natzarenisme conreat per alemanys a Roma mateix; ambdós corrents influïren sobre molts artistes estrangers que acudien en aquesta ciutat, mantinguda com a Meca de l’art. Un Romanticisme tècnicament molt més lliure fou representat per Giovanni Carnovali, dit Il Piccio (1804-73), mai no establert fixament enlloc. La passió romàntica fou, potser, l’origen de l’escola napolitana de Posillipo, representada per Giacinto Gigante.
L’arquitectura de ple segle XIX és representada per l’eclecticisme triomfalista de monument a Víctor Manuel II a Roma, símbol de la unitat acabada de conquerir i obra de Giuseppe Sacconi (1854-1905), i per les galeries comercials, obra de Giuseppe Mengoni (1829-77), en què un exterior eclecticista amaga una gran funcionalitat; el gran arquitecte d’aquell moment, però, fou A. Antonelli, que, amb un vocabulari també eclèctic, creà una obra altament imaginativa. L’estil Liberty és representat per les edificacions de l’Exposició de Torí (1902), obra, en bona part, de R. D’Aronco. En l’escultura, Giovanni Dupré (1817-82) i V. Gemito foren els destacats representants de l’anecdotisme i obriren camí al gran Medardo Rosso. En pintura, portaren la reacció contra l’academicisme els macchiaioli florentins, al capdavant dels quals sobresurt G. Fattori. A. París, G. de Nittis (1846-84) i F. Zandomeneghi i estigueren en íntim contacte amb els creadors de l’impressionisme, i G. Boldini fou la clàssica figura de la fi de segle, mentre que G. Segantini desenvolupava un personal divisionisme a Itàlia.
La gran aportació italiana al segle XX fou el futurisme, que, al costat de pintors i escultors com G. Balla, C. Carrà, U. Boccioni, L. Russolo i G. Severini, agrupa arquitectes com A. Sant’Elia, típic exemple de l’ambigua actitud d’aquest grup entre l’avantguarda iconoclasta i el nacionalisme feixista. Alguns dels futuristes s’integraren després al corrent de la pintura metafísica, representada per G. De Chirico i assimilable al corrent surrealista internacional. El figurativisme arcaïtzant d’A. Modigliani a París o de G. Morandi a Itàlia és el símptoma d’un desig de retorn a l’ordre, en el qual sobresurten l’escultor A. Martini o els pintors Mario Sironi (1885-1961), F. Casoratti, M. Campigli i F. De Pisis; la influent revista Valori Plastici (1918) lluità per un retorn a la tradició, que es concretà en el Novecento, moviment de poca uniformitat identificat amb el feixisme i lligat també amb el racionalisme arquitectònic: G. Terragni fou l’autor de la famosa Casa del Fascio de Como (1929). Una derivació posterior cap a actituds més expressionistes portà, al decenni dels anys trenta, a un retorn a l’avantguardisme, que es concretà en el grup Corrente (1938-45), el qual donà pas a nous grups d’avantguarda i a noms com els dels figuratius M. Marini, G. Manzú i Emilio Greco (1913) i els dels no-figuratius L. Fontana, P. Consagra, els germans Pomodoro, Afro, A. Burri i E. Vedova. En l’arquitectura i el disseny ha estat important la tasca de la revista Casabella i de la Triennale de Milà, i cal esmentar els noms de P.L. Nervi i G. Ponti, l’equip BBPR, C. Aymonino, V. Gregotti, A. Rossi, B. Zevi, G. Aulenti, B. Munari, etc.
Els darrers anys hi ha hagut també un important procés de reflexió teòrica. En les arts plàstiques hom troba derivacions del pop-art (Adami), les propostes de l’arte povera (Merz, Pistoletto), moltes altres manifestacions d’art conceptual i, a la dècada dels vuitanta, el moviment transavantguardista. L’anomenada transavantguarda fou un moviment artístic promogut pel crític Achile Bonito Oliva, que, superant el pur experimentalisme de tècniques i de nous materials, proposava una recuperació de la pintura i advocava per un art apolític i eclèctic. Aquest moviment es desenvolupà paral·lelament al neoexpressionisme alemany i tingué la seva primera manifestació l’any 1982 a Mòdena, en una mostra on participaren els seus artistes capdavanters: Sandro Chia, Francesco Clemente, Enzo Cucchi, Nicola da Maria i Mimmo Paladino. Altres artistes que hi caldria destacar són Germanà, N. Longobardi i Tatafiore. A. Bonito Oliva propugnava el rigor com una postura moral de l’obra. La jove generació que heretà la transavantguarda i que continuà treballant en aquesta línia era formada per artistes com Domenico Bianchi, Bruno Ceccobelli, Gianni Dessí, Giuseppe Gallo, Nunzio, Pizzi Cannella, Marco Tirelli, Patrizia Cantalupo, Sabina Mirri, Enrico Luzzi, etc. L’any 1982, el Museu Guggenheim de Nova York exhibí la mostra Art italià avui, una perspectiva americana, en la qual figuraven, entre d’altres, tres representants de l’arte povera i tres pintors (S. Chia, E. Cucchi i N. Longobardi). Aquest és només un exemple de l’expansió internacional d’aquest moviment que es produí en ben poc temps. Val a dir, però, que la transavantguarda com a corrent homogeni ja fou contestada i rebatuda inicialment pels mateixos artistes i als pocs anys perdé consistència per a consolidar-se, en canvi, únicament, el caràcter distintiu de cada proposta artística.
La pluralitat de llenguatges, com a comuna de l’art italià d’aquests anys, quedava reflectida en l’exposició Italia aperta celebrada a Madrid l’any 1985, que incloïa tres artistes italians (Emilio Vedova, Giulio Paolini i Nicola da Maria) i tres d’estrangers establerts a Itàlia (Cy Twombly, Sol Le Witt i Nagasawa). D’altra banda, cap a la meitat dels anys vuitanta aparegué una altra actitud contrària, el nuovo futurismo, una mena de revival que sorgí amb força al voltant del galerista Inga Pin, i en el qual participaren G. Abate (també com a teòric), C. Bonfiglio, L. Palmieri, M. Lodola, D. Brevi, U. Posta, entre d’altres. L’any 1987 tingué lloc a Murnick, Milà, la mostra Effeto Placebo, on es palesà el barroquisme d’aquesta tendència, que contrasta, d’altra banda, amb una certa conceptualització del nucli d’artistes que treballà dins el postminimalisme, com ara C. Guaita, D. di Lorenzo, A. Catalani. Els darrers anys es caracteritzaren per una pluralitat d’actituds. La transició dels vuitanta als noranta es basà en la diferència a l’hora de considerar el rescat de l’objecte. Això és visible en l’obra de diversos artistes (L. Moro, S. Anenti, M. Formento, M. Mazzucconi, M. Congolani, M. Dellavedova, V. Corsini, A. Riello, etc.) i també en les propostes expositives impulsades per crítics com Renato Barilli, amb mostres sobre les dues darreres dècades. Exposicions com Una scena emergente. Artisti italiani contemporani (a Prato) pretenien constatar l’inici d’un canvi en el concepte artístic. La generació jove mostrà una forta oposició a qualsevol confrontació amb el passat, i afirmà l’art com a present, com a comportament o forma de vida. En escultura cal destacar un focus al voltant de la galeria La Città de Verona, amb artistes com L. Carboni, S. Cattaneo o M. Folci. A més, cal destacar, a Valdegna, l’exposició Nuove emergenze e nuove equivalenze formali (1989), amb A. Catalani, D. di Lorenzo i C. Guaita, entorn de l’art minimalista. El crític S. Cincinelli, a Fisica (1990) o a Un luogo da nessuna gente (1991), donà suport a artistes com F. Cresci, R. Deval, S. Dugnani, C. Pieroni, A. Quera, M. Barzagli, P. Fabiani o A. Ruggieri. També, cal esmentar la mostra que tingué lloc a Roma, Riassunto (1991), amb Barzagli, P. Cannella, V. Lorsini, entre d’altres, comissariada per A. Bonito Oliva.