Té un caràcter religiós i civil alhora, és d’una gran elegància i un notable refinament i concedeix molta importància al buit. L’arquitectura és en llinda, i empra gairebé únicament la fusta. L’escultura empra fusta, metalls, vori i laca, però no té cap gran importància, car hi ha poca escultura religiosa i l’ornamentació no és mai exuberant. La pintura utilitza les tècniques de l’aquarel·la i l’aiguada sobre suports de paper o seda, en forma de rotlles desplegables horitzontalment (kakemono) o verticalment ( makemono). L’art japonès es divideix en diversos períodes. El primer període (del s VI aC al 600 dC) té un primer moment neolític, al qual correspon la fase Jomon (aproximadament al s VI aC), amb figuretes esquematitzades de terra cuita; el metall fou introduït en el moment de la ceràmica Yayoi (aproximadament al s III aC). El període Nara (600-794) té influències de l’art xinès de la dinastia T'ang; en perduren la pagoda de Yakushiji i el monestir de Hōryūji. El període de Heian (794-1184) suposa la completa assimilació de les influències budistes xineses, com ho demostra el monestir de Kasuga, a Nara; en pintura apareix l’escola yamato-e, de tècnica descriptiva i elegant i de concepte pictòric laic, ambdós propis de tota la pintura japonesa; en escultura apareix el yosegui o tècnica d’encadellat de diverses peces de fusta. El període Kamakura (1184-1392) és una evolució cap a una accentuació del moviment i de la complicació; en resten el monestir de Shariden, a Kamakura, les obres del pintor Enichi-bo i escultures monumentals, com el Gran Buda de Kamakura. Al període Muromachi (1392-1573) tenen una gran importància les idees zen i la pintura, en la qual sobresurten els noms de Seshu i Masanobu. El període Monoyama (1573-1615) representa una secularització de l’art, amb una importància progressiva dels habitatges particulars i de l’ús ornamental de la pintura. El període Edo (1615-1868) és de constant aburgesament i occidentalització; l’escola de pintura ukiyo-e és la més important d’aquest moment. L’època moderna representa una confrontació entre l’art tradicional i l’occidental, la conversió del primer en una artesania per a turistes i la seva gran influència en el món occidental americà i europeu. L’arquitectura japonesa contemporània es configura com una aportació molt important al moviment modern, per la intel·ligència amb què es combinen la creativitat formal i els recursos tecnològics (K.Tange, A.Isozaki).
m
Art
art japonès El Temple d’or, a Kyoto
© Fototeca.cat