Hom hi aprecia tres tendències: la sumèria la més antiga i, ensems, determinant, la babilònica i l’assíria, les quals presenten clares diferències malgrat unes característiques generals comunes (manca de perspectiva en el relleu, en les rajoles esmaltades i en la glíptica; diferències irreals de la mida de les figures; caràcter anònim de l’obra artística, etc.). La influència de l’art mesopotàmic s’estengué pel Pròxim i pel Mitjà Orient. L’arquitectura ha produït dos tipus d’edificis característics: el zigurat sumeri, torre temple creada en la dinastia III d’Ur (2113-2006aC), i el palau reial, assiri (Nínive, Nimrud, Khorsabad) i neobabilònic (Babilònia). L’escultura no és gaire significativa, tret de la de Gudea, com tampoc no ho és la pintura (Dur-Kurigalzu, d’època cassita; palaus reials assiris). Per contra, el relleu mesopotàmic és excel·lent, tant el sumeri (Estela dels voltors) com l’accadi (estela de Naram-sin), el babilònic (Codi d’Hammurabi), el cassita (kudurrus, o fites dels feus) i, sobretot, l’assiri (Lleona ferida, palaus reials). Els artistes mesopotàmics excel·liren també en la glíptica, de temari molt variat (escenes mitològiques, màgiques, rituals, de caça, etc.), la qual aconseguí el seu apogeu en l’època d’Accad (2371-2191 aC), bé que fou important igualment en la dinastia III d’Ur i en l’imperi Assiri. També és interessant la tècnica de la rajola esmaltada, ben representada en els edificis del període neobabilònic (Porta d’Ištar, a Babilònia).
m
Art