En estil renaixement foren construïts els primers convents que, al segle XVI, fundaren els religiosos arribats per evangelitzar els indígenes (els de Cholula i Tula), i també les catedrals de Puebla, Mérida i Guadalupe. Dintre l’arquitectura civil es destaquen el palau del govern, a Tlaxcala, la façana de la residència governamental, a Mérida, i el palau de Cortés, a Cuernavaca. L’escultura té un caràcter bàsicament ornamental. En el camp de la pintura cal citar l’obra mural del convent de San Agustín d’Acolmán.
Al segle XVII el barroc de tradició hispànica s’uneix a l’exuberant gust local: catedral de la Ciutat de Mèxic, església de Santo Domingo, a Oaxaca, i la de San Francisco, a Puebla. El xorigueresc és completament acceptat al segle XVIII: església de la Santísima Trinidad, a la Ciutat de Mèxic, i de San Francisco, a Guadalajara. L’escultura continua amb la seva funció decorativa. Els pintors més importants són M. Cabrera i J. Ibarra. Al segle XIX el neoclassicisme s’imposa gràcies a M. Tolsà, que acabà la catedral de la Ciutat de Mèxic i és també autor de l’escola de mineria d’aquesta ciutat. El seu deixeble E. Tresquerras feu l’església del Carmen, a Celaya. L’escultura i la pintura autòctones del moment manquen de personalitat; aquests camps són dominats pels natzarens catalans Pelegrí Claré i Manuel Vilar, que tingueren un paper molt important en la reorganització de l’Academia de Bellas Artes de San Carlos. Un altre pintor català, Antoni Fabrés, tingué des del 1903 un important paper com a inspector general de belles arts.
La ciutat universitària de Mèxic (1949-57), obra d’equip, és la construcció més important del segle XX. La pintura mural, d’una gran importància, és representada per Rivera, Orozco, Siqueiros i Tamayo, que, al costat d’altres pintors, com el Dr Atl o Francisco Goitia, completen un dels panorames més interessants de l’art modern al continent americà.