Originàriament fou conreat pels hispanomusulmans que habitaren territori cristià, però els historiadors de l’art han inclòs dins l’art mudèjar realitzacions de cristians i de jueus que empraren aquest mateix llenguatge estilístic. Les construccions mudèjars tenen elements de l’art califal, així com del romànic i del gòtic. Entre les realitzacions més antigues cal esmentar les esglésies de Sahagún, de Santa María la Antigua, a Villalpando, i de San Martín i San Andrés, a Cuéllar, dels segles XII-XIV, fetes de maó, d’aspecte pesant i voluminós i caracteritzades per grossos murs i per interiors en volta. El moment més brillant de l’art mudèjar correspon als segles XIV i XV, que s’estengué per terres d’Aragó i d’Andalusia; les construccions d’aquest període són una combinació d’elements de maçoneria, de maó i de fang vidrat i presenten una abundant decoració en guix: esglésies de Santa Ana i de San Pablo i l’Alcázar, a Sevilla; església de Santo Tomé i sinagoga de Santa María la Blanca, a Toledo; torre de la catedral, a Terol; torres Nueva i de San Pablo, a Saragossa. Les arts menors tingueren en l’art mudèjar una importància menor que l’arquitectura; cal esmentar-ne la ceràmica, els treballs en cuir i les catifes.
m
Art
art mudèjar La torre de la catedral de Terol
© Fototeca.cat
Art, principalment arquitectònic, desenvolupat del segle XII al XVI i que és resultat de la fusió d’elements de l’art cristià i de l’art àrab.