Després del període colonial —que dóna nom a un estil arquitectònic funcional que encara perdurà uns quants anys—, amb l’establiment del nou règim independent es desenvolupà un classicisme nacional exemplificat per l’obra arquitectònica del president Jefferson i de Charles Bulfinch, que participà en la construcció de l’exponent més representatiu, el Capitoli de Washington (1792-1869). Tanmateix, la dependència de l’art dels EUA respecte a l’europeu fou molt forta, fins al punt que els grans noms de la pintura del moment —Benjamin West i l’èpic preromàntic J.S.Copley— moriren a Londres, i altres pintors importants, com els retratistes Gilbert Stuart i Charles W.Peale —cap de la primera gran dinastia d’artistes nord-americans— i el pintor d’història John Trumbull, hi estudiaren i hi treballaren. De la generació següent, que participà d’uns ideals romàntics, sobresortiren el paisatgista fantàstic W. Allston, l’etnòleg pintor G.Catlin, l’ingenuista E.Hicks, el pintor de la fauna autòctona J.J. Audubon i l’anglès T.Cole, creador de l’escola paisatgística del Hudson, en la qual sobresortí Asher B.Durand. En el camp arquitectònic el classicisme anà donant pas, a mitjan s. XIX, a un estil més relacionat amb els avenços tecnològics: les estructures metàl·liques començaren a ésser emprades per James Bogardus i William Le Baron Jenney i obriren el camí al gratacel, forma arquitectònica genuïnament nord-americana. Amb George C.Bingham, el pintor de la Frontera, s’obre una nova i important tongada, caracteritzada pel realisme de G.Innes, l’alemany Albert Bierstadt, Thomas Eakins i el potent marinista Winslow Homer, al marge dels quals discorre la personalitat visionària d’Albert P.Ryder. La vocació europeista de l’art nord-americà de l’època es palesa en personalitats com Whistler, que influí tant al París del darrer quart del s. XIX, Mary Cassatt, que s’integrà al grup dels impressionistes francesos, i el brillant John S.Sargent, integrat al món britànic. En arquitectura el sobri monumentalisme de Henry H.Richardson obrí el camí de la influent escola de Chicago, que trobà el seu gran continuador en Louis H.Sullivan, un deixeble del qual fou el creador màxim de l’arquitectura nord-americana, Frank Lloyd Wright. El valencià Rafael Guastavino imposà en aquella època als EUA la volta catalana en la construcció de tota mena d’edificis. Si en l’escultura els EUA no havien destacat —l’escultura més característica és la gegantina Estàtua de la Llibertat (1885), obra del francès Bartholdi—, en les arts decoratives Louis C.Tiffany fou un dels principals vidriers de l’Art Nouveau internacional. Al s. XX els EUA han absorbit importants figures internacionals, que hi han fet una bona part de llur obra (Gropius, Mies van der Rohe, Neutra, els Saarinen, Josep Lluís Sert, etc), arquitectes que han sobresortit damunt els nord-americans mateixos. També ha succeït una cosa similar en el camp de l’escultura, on el francès G.Lachaise, el polonès E.Nadelmann i l’espanyol José de Creeft han destacat entre els figuratius, els russos Archipenko i Gabo, l’hongarès Moholy-Nagy i el txec d’origen Biedermann s’han significat entre els avantguardistes. Entre els autòctons s’han destacat A.Calder, que ha obtingut una gran difusió, i J.Metcalf, que residí a Barcelona. En el camp de la pintura, l'Ash Can School representà el naixement d’un postimpressionisme propi, i amb l'Armory Show entrà l’avantguardisme als EUA. Tanmateix, al costat de renovadors, com J.Marin, L.Feininger, J.Stella o Man Ray, els EUA produïren uns figuratius d’arrel tradicional, reunits sovint sota la denominació de realistes màgics (Hooper, Albright, Blume, Wyeth, Wood, Benton, etc), que tenen en comú una mena de fredor inquietant molt característica. Al marge de tots, la Grandma Moses féu famosa la seva obra naïf. L’hegemonia de l’art nord-americà al món no arribà fins a la segona meitat del s. XX en perdre importància el paper de París. La potència dels marxants, com Peggy Guggenheim, imposà l’expressionisme abstracte d’un Pollock arreu, i com ell Tobey, De Kooning, A.Gorki, Kline, Baziotes, Rothko, B.Neumann, etc, representen diverses variants de l’abstracció que aviat foren desbancades per altres corrents també llançats als EUA: el neodadaisme o pop-art (Rauschenberg, Jasper Johns, Liechtenstein, Andy Warhol, Jim Dine), el happening d’Allan Kaprow, l'hiperrealisme, el minimalisme, el land art, etc. L’art nord-americà de les últimes tres dècades del s. XX abraçà una gran diversitat de tendències i la ciutat de Nova York en continuà essent el focus principal, encara que altres centres han anat adquirint importància, com Chicago, Los Angeles, Nova Orleans o Seattle. Els plantejaments i objectius del pop-art s’anaren difuminant durant els anys setanta i donaren pas a moviments amb una gran càrrega i precisió programàtica, entre els quals es poden destacar l’anomenat art conceptual, molt intel·lectual i centrat en l’anàlisi de la seva pròpia naturalesa, l’artista més característic del qual és Joseph Kosuth. Altres artistes que es consolidaren durant els anys setanta, com ara l’escultor Richard Serra o el pintor Bruce Nauman, han estat més pròxims a l’art minimalista de la dècada anterior. Al començament dels vuitanta emergiren artistes i grups d’artistes de plantejaments i continguts socials, que recuperaven un tipus de missatge al·legòric, com és el cas de Robert Longo, que ha utilitzat tot tipus de mitjans (fotografia, vídeo, escultura, etc) per a aconseguir els seus objectius. També al·legòrica, però més intimista, ha estat la fotografia de Cindy Sherman, que ha tingut una gran projecció i influència internacionals. Durant els anys vuitanta hi hagué una gran eclosió del fenomen del grafit, i un gran interès per les arts urbanes marginals o de minories ètniques. Artistes sorgits a l’empara del grafit tingueren una gran repercussió, com Keith Haring o, més indirectament, el pintor Jean-Michel Basquiat. La pintura alemanya i, en part, la italiana tingueren un paper rellevant sobre el panorama artístic nord-americà, en un moment en què la influència de Nova York remetia internacionalment a favor d’aquests dos països. Artistes com David Salle i Julian Schnabel es poden considerar sota l’influx alemany, però molt més heterogenis i sense la densitat emotiva i conceptual heretada de Joseph Beuys. Altres pintors figuratius amb una obra interessant d’arrel expressionista són Erich Fischl i Susan Rothenberg. La figuració i la recuperació de les arts establertes per la tradició (pintura, escultura, gravat), que havia tornat amb força durant els anys vuitanta, anà acompanyada d’una tendència paral·lela d’arrel neodadaista i que significava un nou replegament irònic de l’art sobre si mateix i sobre la seva naturalesa. Un artista important dins d’aquest corrent és Jeff Koons, que ha treballat d’una manera provocadora amb el kitsch i la pornografia. Durant els anys noranta remeté el corrent neoexpressionista a favor d’aquest tipus d’art més centrat en la producció d’objectes, instal·lacions (Robert Cobert) i tota mena de mitjans electrònics (Bill Viola), però els plantejaments neodadaistes han anat parells als de contingut social, minories sexuals i ètniques.
m
Art
Home Ranch 1888, obra de Thomas Eakins
© Fototeca.cat - Corel