Resten del període viking (800-1050) vaixells —com el d’Oseberg (Universitat d’Oslo)— i restes d’algun temple, com el d’Urnes, a Sogn. Amb motiu de la cristianització duta pel rei Olaf el Sant penetrà el romànic (catedral de Drontheim, segle XII, ampliada en gòtic al segle XIII). Producció genuïna de Noruega són les stavkirken —esglésies de fusta—, com les de Gol, Fantoft i Borgund (~1150), que mantenen elements de la tradició vikinga. La decadència cultural iniciada al segle XIV, que durà quatre-cents anys, és pobra en realitzacions; sobresurt, tanmateix, l’escultor Anders Smith (segle XVII). Durant la renaixença destaquen el paisatgista romàntic I.C. Dahl (1788-1857), exponent de la forta influència alemanya, que vers el 1875 donà pas a una influència francesa representada pel naturalisme de Christian Krogh (1852-1925). Un viratge cap a la tradició autòctona representa el pintor Gerhard Munthe (1849-1929). La gran generació que situà Noruega al nivell internacional fou la d’Edvard Munch i de l’escultor Gustav Vigeland. El muralista Per Krohg (1889-1965), fill del mestre naturalista, obtingué renom a París. Recull la influència fauve Erling Enger (1899), mentre que Ragnar Kraugerud (1909) representa un expressionisme vigorós, i les experiències d’Olaf Strömme (1909) s’avançaren en certa manera a l’informalisme de la matèria i a la nova figuració ja els anys trenta.
m
Art