Raons de tipus històric i polític condicionen l’estudi i la descripció d’aquest art, que, de sempre, hom troba immergit en una falsa unitat anomenada art francès, on cal anar-lo a descobrir tot restaurant-ne el fet diferencial. En rigor, hom pot establir que existeix, en efecte, un art occità molt notable i molt important i amb característiques pròpies fins al moment que és efectuada la plena incorporació del país a la corona francesa, a l’època del Renaixement. A partir del s. XVI es produeix, però, juntament amb l’esfondrament de l’autonomia occitana, la davallada de la producció artística original i autòctona. Aquesta situació perdura fins a la segona meitat del segle XX, moment en què l'occitanisme dona una nova vigoria al nacionalisme occità, que, en el terreny artístic, com en els altres terrenys, postula la fi de la dependència de la civilització francesa i la consecució d’una cultura nacional occitana. Perquè, bé que hom no pot dir que els cinc segles de dependència francesa representen un buit total de l’activitat artística del País d’Oc, sí que cal afirmar que la producció d’aquest període no és sinó una projecció dels esquemes d’art francesos o parisencs a les províncies. Els exemples que algú podria adduir de vinculació d’artistes importants amb les terres occitanes (sobretot els pintors del segle XIX: Courbet, Van Gogh, Gauguin, Bonnard, Matisse, Cézanne, etc.) no desmenteixen l’afirmació precedent, perquè la realitat és que la llum i el paisatge de Provença representen per a aquests autors només un tòpic constantment aprofitat en llurs composicions, i això no vol dir, de cap manera, que aquestes hagin d’ésser considerades fruit d’una cultura occitana, sinó que són clarament el producte d’un art francès que cerca motius d’inspiració i de treball a la “província”. Amb tot, Occitània presenta en determinats moments de la seva història unes creacions artístiques excepcionals que cal assenyalar.
La prehistòria i l'antiguitat clàssica
L’espai corresponent a Occitània s’inscriu en l’àrea de densitat màxima de les obres rupestres paleolítiques, i forma el nucli principal de l’anomenada escola pictòrica hispanoaquitana, que abraça d’Astúries a la Charenta, incloent-hi els Pirineus. A la regió del Perigord, sobretot a la zona que voreja la Vesera, hom pot trobar les obres mestres de la pintura paleolítica: Las Caus, Las Combarèlas, la Font de Gaume i, en general, tot el valuós conjunt centrat a Las Eisiás de Taiac. També cal afegir-hi les pintures murals de les coves de l’Arieja (Mas d’Asil) i de la vora dreta del Roine fins a l’Ardecha. Sortint de la prehistòria, però encara en dates protohistòriques, els descobriments fets a Provença (Ròcapertusa i Entremont) permeten de suposar l’existència d’una estatuària important. L'oppidum d'Enserune, al Llenguadoc, revela també punts excepcionals d’intercanvis en els quals la ceràmica grega es troba al costat de la tècnica celta del ferro. L’art grec, i sobretot l’arquitectura, es palesen ben aviat gràcies a la presència dels foceus a Massàlia, i es manté vigent fins a l’època de la romanització. Aquesta assoleix en aquesta zona de la Gàl·lia una esplendor i un desenvolupament difícils de trobar en altres indrets, llevat de Roma. La província narbonesa fou afavorida per la civilització romana amb la realització de grans conjunts artístics en diverses ciutats (Arle, Nimes, Aurenja, Glanum, etc.), conservats encara actualment.
El període medieval
La gran aventura artística d’Occitània és, però, la de l’art romànic, contemporani de la condensació de la llengua en una identitat cultural. En les múltiples realitzacions d’aquesta època hom troba un art refinadíssim, que es manifesta en l’arquitectura i en l’escultura. Les diverses regions ofereixen exemples variats dels monuments que hom realitza: al Peiteu, alhora que apareix la poesia musical dels trobadors, l’arquitectura d’arcades, l’escultura d’imatges i la pintura de frescs (escola de Sant Sabin), excel·leixen juntament amb l’ús de la cúpula bizantina (Angulema i Sant Front de Peirigús), potser per influència veneciana. Aquesta moda, però, irradia sobre el Carcí i arriba fins a la Garona (Solhac, Càors [Caurs], Agen). L’Alvèrnia té la seva lògica artística pròpia. Hom hi construeix esglésies amb voltes de canó sostingudes per arcs torals, capelles radials inserides en un deambulatori i cúpules al creuer, coronades exteriorment per una llanterna. El tret de més originalitat és la policromia exterior de les pedres, que dona lloc a una marqueteria d’incrustacions. El model alvernès s’estén a l’est vers la vall del Roine. A la catedral de Nostra Dòna de Lo Puèi mostra influències àrabs evidents en el mosaic de la façana i en el ritme de les pedres, que produeix clarobscurs. Si aquí cal remetre l’absència d’estatuària al model arquitectònic islàmic, per contra, a la resta de l’Alvèrnia l’estatuària és utilitzada profusament, amb un sabor realista certament extraordinari. La Provença i el Llenguadoc rodanià es caracteritzen sobretot per un lligam directe amb l’art antic, que arriba fins a la utilització dels capitells presos dels monuments romans. Les estàtues de personatges imiten les actituds i els vestits antics; les façanes de Sant Tròfim d’Arle i de Sant Gèli reprodueixen arcs de triomf. Entre aquestes tres escoles, el Tolosà, el Roergue i el Carcí representen solucions complexes d’una gran bellesa. Dues grans esglésies que foren centres de pelegrinatge, Sant Serni de Tolosa i Santa Fe de Conques, allotjaren tallers molt productius. A Sant Serni es combina amb la influència llombarda l’ús local dels maons. Pel que fa a l’escultura, cal destacar els conjunts de Solhac i Moissac, on uns mestres excepcionals crearen un estil fantasticorealista amb una puixança que, segons que sembla, arribà a imposar-se molt lluny i, particularment, al sud dels Pirineus, tot al llarg de l’anomenat camí de Sant Jaume. Cal tenir en compte també una certa unitat de l’art romànic que associa l’Occitània meridional amb Catalunya a través del Rosselló. Aquesta unitat es faria, sens dubte, més evident si hom podia estudiar els frescs; dissortadament, però, la pintura romànica occitana fou destruïda, i hom no en coneix sinó mostres escadusseres. Un tret característic d’Occitània és l’èxit de l’art cluniacenc. Lligat a l’expansió de l’orde, aquest art ha donat les obres més remarcables a Silvanès, Silvacana, Lo Toronet, Senanca i Fontfreda.
El gòtic i el Renaixement
Al segle XIII, al moment de la croada albigesa, Occitània, que posseïa molts edificis romànics civils i religiosos, emprengué, pel seu compte, les primeres experiències que portaren a l’art gòtic. La croada, tanmateix, introduí el gòtic com una autèntica invasió de l’art del nord. Hom començà a imitar Notre-Dame i la Sainte Chapelle: el bisbe de Clarmont d’Alvèrnia abandonà la seva catedral romànica per una catedral a la francesa. Un gran arquitecte, Jean des Champs, format a Amiens, dirigí la majoria dels tallers. Però els gusts antics aconseguiren d’expressar-se dins l’art importat. Així, hom creà el gòtic occità, que per a alguns historiadors és un tercer art medieval (nau única, contraforts més que no pas boterells, austeritat general) que es prolongà fins molt tard. D’aquesta manera la Tolosa gòtica renovà l’esplendor de la Tolosa romànica, i l’escola d’escultura de Sant Serni, tot modificant-se, emprengué un nou rumb. Als segles XIV i XV es dibuixaren, si més no, dues ocasions artístiques importants: la cort papal d’Avinyó i el comtat de Provença, d’una banda, i, de l’altra, les relacions dins l’arc mediterrani. El comtat de Provença va lligat alhora, pel poder angeví, a França i a Itàlia. Això representa una ocasió de confluència del gòtic flamíger, de les primeres experiències renaixentistes i del renovament de l’art pictòric: Ais de Provença en conserva les traces. Els papes elevaren aquesta síntesi a l’alçada d’un gran cosmopolitisme, gràcies al qual alguns occitans resultaren afavorits, com Peisson de Mirapeis, un dels arquitectes del palau d’Avinyó, i Nicolau Froment, d’Usès, pintor oficial del rei Renat. A l’arc mediterrani, el País Niçard presenta una gran riquesa en la pintura de retaules; s’hi destaca el nom de Loïs Bréa: és una pintura italianitzant, però també vinculada a Catalunya. Atès l’esfondrament del poder autònom i independent a Occitània, no és sorprenent que el Renaixement europeu no hi produeixi res d’equivalent als conjunts arquitectònics finançats pels reis de París, que triaren la vall del Loira. Només el castell de Pau, que relleva el de Nerac, precisament perquè és la seu d’un poder polític, pot ésser comparat amb altres obres mestres de l’art dels palaus. Tanmateix, una excepció és Tolosa, on hi ha una gran puixança capitalista lligada a l’explotació del pastel. Hi hagué mecenes burgesos que permeteren la desclosa d’un art creador d’edificis i d’escultura, que utilitzava el maó i que aprofitava influències hispàniques. Així és construïda la sumptuosa tercera Tolosa, dominada per la personalitat de Nicolau Bachelièr i dotada d’un dinamisme que durà molt de temps. A partir d’aquest moment cal esmentar només una vocació barroca d’Occitània, que culmina vers el 1640 i aconsegueix d’expressar-se fins bastant més tard, sota influències italianes i hispàniques. També l’escola tolosana de pintura, sobretot amb Alari Padèr (mort el 1677) i Joan-Pèire Rivalz (mort el 1735), no cessà de lliurar els seus ensenyaments. Hom s’interessa molt, també, per l’escultura suggerent i violenta del marsellès Pèire Puget (mort el 1694), però la decadència ja havia començat a anunciar-se definitivament.