Durant l’època colonial la influència hispànica és la característica essencial de l’arquitectura peruana, que en molts casos repeteix els models de la península Ibèrica, bé que amb aportacions indígenes, sobretot pel que respecta a la decoració, molt rica i d’una gran personalitat. Els materials emprats són lleugers, adequats als freqüents terratrèmols del país. Mudèjar és l’església del convent de Santo Domingo de Lima. Renaixentista és la catedral de Cusco. A la fi del segle XVII i durant tot el segle XVIII triomfà plenament el barroc: església de la Compañía d’Arequipa; catedral, reconstruïda, de Lima, i diverses esglésies d’aquesta ciutat, Trujillo, i Cusco. En proclamar-se la independència al començament del segle XIX s’observà una reacció antihispànica a favor del neoclassicisme: palau del senat de Lima. Al principi del segle XX es produí una revaloració de l’art colonial, que donà pas a una arquitectura d’acord amb les teories europees i nord-americanes d’última hora. En època colonial en l’escultura i la pintura és també decisiva la influència hispànica: cadirat del cor de la catedral de Lima i el de la de Cusco; l’obra dels pintors Pérez de Alesio, A. de Medoro, M. Torres, etc. Després d’una època de decandiment, a la fi del segle XIX la pintura rebé nou impuls amb I. Merino, L. Montero i F. Laso. Al segle XX es destaquen J. Sabogal, T. Carvallo, R. Grau i F. Szyrlo, entre altres.
m
Art