L’art psicopatològic és una gran ajuda per a la comprensió del seu estat, si hom el considera dins el context clínic i l’enquadra en la personalitat mòrbida de l’individu. Els estudis dirigits vers les arts plàstiques —i, dins aquestes, especialment el dibuix i la pintura— s’han sistematitzat segons els quadres clínics. En l'esquizofrènic hom descobreix un estil servit per una tècnica mòrbida original, possible gràcies a la part que ha romàs sana del seu psiquisme. Estil i tècnica representen les possibilitats de “creació” de la malaltia. Són de remarcar la gran riquesa simbòlica i la tendència a l’estilització i a l’asimetria observades en l’obra esquizofrènica; ensems amb això es presenta a vegades l’aglutinació d’imatges combinades (animals, vegetals, etc) amb formació d’una de sola d’alta significació màgica i també ornamentacions amb afanys decoratius, simplificació i repetició dels motius (estereotípies), gran elaboració, multiplicitat de detalls, manca de marges en el paper, que aprofita totalment, tendència general a la monumentalitat, etc. Els maníacs es complauen a emplenar papers amb colors molt vius on projecten les idees megalomaníaques o llur erotisme excitat en forma d’interminables dibuixos, jocs de paraules, diàlegs, llegendes, etc; el desagençament i l’inacabament de l’obra tradueixen la fuga d’idees. En els epilèptics predomina el món sensorial amb tendència a pintar escenes violentes. Els dements fan gargots arbsurds i toscs d’on es desprenen idees de grandesa o preocupacions eròtiques. Bé que la temàtica i la producció de l'oligofrènic són extremament puerils, la seva expressió contrasta amb els altres mitjans de comunicació —pobríssims o inexistents— que li permet el seu feble nivell intel·lectual. Altres malalts mentals, com els neuròtics, els malenconiosos i els paranoics, poden tenir també activitats artístiques. Aprofitant les relacions de l’art amb la psicologia i la psiquiatria hom ha creat “tests” basats en el dibuix: el Goodenough n'és el més característic (test); (dibuix). L’art psicopatològic ha provocat estudis de la patografia d’artistes en els quals hom sospitava un estat mental deficient. L’artista més exhaustivament explorat ha estat sens dubte Van Gogh. L’art ha estat tanmateix emprat amb finalitats terapèutiques. Amb aquest fi han estat creats dins els hospitals psiquiàtrics veritables tallers amb monitors. L’activitat artística, vigilada i organitzada, ofereix als malalts innegables avantatges per l’evasió que significa, pel llenguatge emocional del color, pels seus valors d’objectivació i d’adaptació a la realitat i per les seves qualitats de socialització.
m
Art