Recull, per tant, l’art dels antics principats de Valàquia, de Moldàvia i de Transsilvània. Deixant de banda els vestigis prehistòrics i els de tradició grecoromana, hom pot destacar com a característica de l’art popular d’aquests territoris el treball sobre fusta, que encara perdura actualment. Però les creacions artístiques, arquitectòniques i pictòriques, presenten diferències entre Transsilvània, més influïda per Occident, i Valàquia i Moldàvia, que es mouen dins l’òrbita de l’Església ortodoxa de Constantinoble. A Transsilvània, al costat d’esglésies on es barregen elements bizantins i occidentals (Denşus, Strei-Sîngeorgiu, etc., segle XIII), hom en construí en estil romànic tardà (Alba Iulia) o gòtic (sobretot l’Església Negra de Braşov). El Renaixement és visible en arquitectura religiosa (Bistriţa) i civil (Gherla, Criş, etc.), i el barroc austríac, en construccions civils i militars (Timişoara, Oradea, Cluj, Sibiu, etc.). A Valàquia hom adaptà l’estil bizantí (església de Curtea de Argeş, monestir de Cozia, s. XIV), però després s’anà formant un estil propi (s. XVI-XVII). A la segona meitat del s. XVII pertanyen algunes construccions caracteritzades per la sumptuositat (palaus de Hieraştî, monestir de Hurez, etc.). Moldàvia és, sens dubte, la regió més rica en monuments artístics. Ja des del s. XIV hom combinà l’estructura bizantina amb elements gòtics (Sfînt Nicolae, a Rădăuţi), però la síntesi fou feta al s. XV, en temps d’Esteve el Gran: apareixen les voltes i teulades d’estil moldau (Neamţ, Piatra Neamţ, Pătrăuti, Voroneţ, etc.). La pintura, mural, d’icones o de miniatura (aquí sobresurt Gavril Uric), depèn plenament de Bizanci. Al s. XVI, sobretot sota Petru Rareş, aporta la seva originalitat en la pintura mural: les parets exteriors de diverses esglésies monàstiques (Humor, Arbore, Moldoviţa, Suceviţa, Voroneţ, etc.) són recobertes de frescs, d’acord amb els cànons bizantins, però també amb aportacions populars i locals, i amb una gran riquesa cromàtica. Aquestes pintures, arribades fins a l’actualitat en un estat perfecte de conservació, constitueixen un cas gairebé únic de l’art pictòric medieval europeu. Al s. XVII, en l’ornamentació exterior la pintura cedeix el lloc a una decoració en pedra, a manera de brodat (església dels Tres Jerarques, de Iaşi). El s. XVIII significa un període de decadència. Amb el s. XIX s’inicia l’època del renaixement de les arts de la Romania que es va formant. Theodor Aman (1831-91) és autor de molts retrats i composicions històriques. Nicolae Grigorescu, Ion Andreescu i Ştefan Luchian, tots ells formats a París, són considerats els pintors més importants. Posteriorment es destaquen Gheorghe Petraşcu (1872-1949), mestre del color i intimista, Theodor Pallady (1871-1956), cerebral i hieràtic, però amb un refinament dels colors, Nicolae N.Tonitza (1886-1940), que tendeix als efectes decoratius. Francisc Sirato (1877-1953), Nicolae Dărăşcu (1883-1953), etc., es mouen en la recerca postimpressionista. Dumitru Ghiaţă [1888-1972) és un artista popular. Entre les noves generacions hi ha representades diverses tendències (realisme, expressionisme, abstraccionisme, etc.), que se centren en la implicació de l’art en la vida social. En escultura, al començament del s. XX, es destaquen Dimitrie Paciurea (1873-1932), alhora folklorista i simbolista, i, sobretot, l’escultor de difusió universal Constantin Brăncuşi. També cal esmentar Ion Jalea (1887), Georghe Anghel (1904-66), etc. En arquitectura, Ion Mincu (1858-1912) inicia un corrent renovador de caire nacional. Aquest esperit és seguit, per exemple, per Petre Antonescu (1873-1965), però altres arquitectes, com Horia Creangà [1892-1943) i Duiliu Marcu (1885-1965), fomenten una arquitectura funcional. El realisme socialista té, també, difusió a Romania i és seguit per un gran nombre d’arquitectes.
m
Art