A l’edat mitjana i el Renaixement hi ha manifestes influències foranes: Pisa i Gènova foren presents a l’illa abans que els catalans. Diversos temples sards denoten tendències toscanes, llombardes, etc. Les abadies de Sacarja (s. XII) i Sorres (s. XIII) i les torres callereses de Sant Pancraç (1305) i de l’Elefant (1307) són excel·lents mostres sardopisanes. La cultura catalana (des del s. XIV) marcà un solc profund en l’art illenc. Oristany conserva (segona meitat del s. XIV) peces escultòriques bàsiques de l’illa. El gòtic català és apreciable als temples de Càller i l’Alguer, en especial. La contribució pictòrica catalana engegà la pintura sarda: al s. XV Joan Mates, Joan Figuera, Rafael Tomàs, Miquel Nadal i potser Ramon de Mur produïren retaules per a l’illa. Joan Barceló s’establí a Sàsser; ell i el mallorquí Martí Torner —abans conegut per Mestre de Castelsardo— tingueren deixebles i seguidors locals. El primer pintor sard de cert relleu és Joan Maru (retaule major d’Àrdara, 1515; Sant Diaca, de Sàsser); hi ha també A.Lusso i el mestre d’Ozieri, que sembla que inspirà Llorenç Cavaro, primera anella de la cadena de pintors sards (Cavaro); Antíoc Mainas és vist com el quart representant de l’escola d’Estampax (barri callerès on els Cavaro tenien el taller). Posteriorment l’eufòria pictòrica local és reemplaçada per l’actuació napolitana (Imparato, Bonocore, Castagnola), florentina (Guarino) o genovesa (els Calvi). Els models escultòrics catalans deixen representacions a Àrdara (1515), Vilamar (1518), Sant Pere de Sorres, Càller, Sanluri, l’Alguer, etc. , sovint amb intervenció d’operaris locals; cal destacar el Crist d’Oristany (temple de Sant Francesc); Díez de Liatzasolo fou encomanat de l’elaboració del retaule major de la renovada catedral de Càller (1548). La influència catalana —i després castellana— és sensible en l’arquitectura a Sàsser, l’Alguer (amb el “Portal Aragonès” de la seu, netament català), Pàdria, Macomer, Làconi (casal Aimeric), Sanluri (casal Vilasor), Esglésies, Càller (on la bombardejada església de Sant Domènec fou el principal exponent de l’arquitectura catalana a Sardenya), Pérfugas, Sédini, etc. El Renaixement italià hi passà força desapercebut i en general el patró artístic continuà procedint de la península Ibèrica; la nova façana de la seu de Sàsser (1691) és típica del barroc colonial castellà. A Càller, Oliena i l’Alguer hi ha escultures castellanes del s. XVII, segle en què tanmateix operaris genovesos feren obres per a Sàsser i Càller (mausoleu de Martí el Jove, a la seu, 1676); el primer escultor sard notable és Joan Antoni Lonis, de Senorbí, d’obra —amb influència napolitana— posterior al domini castellà. La pintura, encara al s. XVII, és mediocre, amb noms com Dídac Pinna i Gaví Tedde i influències castellanes, napolitanes i genoveses. Un nou desvetllament artístic es produí en temps dels Savoia amb l’escultor A.Galassi — deixeble de Canova— i el pintor Marghinotti (1798-1865). En el camp de l’argenteria l’obra cabdal de Sardenya és la gran creu processional (s. XV) de la seu de Càller. Hom ha dit que els sards imitaren els artífexs catalans i arribaren a superar-los; a l’Alguer, Càller, Sanluri, Ales, Vilamar hi ha peces eloqüents del període que mena al Renaixement, i destaca la creu conservada a la seu de l’Alguer. A Esglésies, Oristany, Sàsser, l’Alguer i Càller hi havia (s. XVI) gremis d’argenters: alguns d’ells, com Joan de Sardenya, anaren a residir a la cort papal. Al s. XVII la decadència en aquest camp era tal —cal destacar el nom del majoral Joan Mameli—, que hom envià a cercar a la península Ibèrica el frontal d’argent de l’altar de Càller (1655). Força reeixits són arracades, anells, botons, etc. , i altres motius de creació condicionada.
m
Art