Cal cercar-ne els orígens, a diferència de l’art croat i eslovè, en l’art bizantí, dins el qual representa un grup coherent, sobretot en la iconografia mural dels segles XII al XV. Des del primer moment es caracteritzà per una sorprenent penetració de l’artista en l’observació de la realitat (frescos de Santa Sofia d’Ohrid, ~1050), per un gran humanisme i refinament (frescos de Nerezi, 1164) i per una linealitat monumental (típic de la Macedònia dels segles XIII-XIV). Una altra característica (segle XIII) és la inspiració en l’art musiva dels segles V-VIII: així, els frescos de Milesevo (1236), pintats sobre fons d’or. El fresc culmina en l’església de Sopoćani (1260). Al mateix segle XIII (esglésies de Peć i Morača) mostren una tendència més arcaica i ascètica, sobre fons blau fosc. Al segle XIV comença a fer-se evident l’influx de la miniatura amb gran realisme narratiu, com als monestirs de Staro Nagoričino, Studenica, Visoki Dečani, etc. Al segle XIV es produí un estancament, llevat a la vall del Morava, on es refugiaren els artistes davant l’amenaça turca. Quant a l’arquitectura, bàsicament bizantina, sobretot a la Macedònia sèrbia, apareixen característiques pròpies en els monestirs de la regió del Raška, com a Kuršumlija (1168), Žiča (1207), Sopoćani (1272) i Visoki Dečani (1327). A la vall del Morava, per influència del mont Athos, hom troba dos absis als costats del transsepte. Perduda la independència, els emigrats exportaren llur arquitectura a l’Hongria meridional, on sorgiren esglésies típicament sèrbies fins al segle XVII. Al segle XIX hi hagué una renaixença tant de la pintura com de l’arquitectura serbobizantina.
f
Art
Plany de la Mare de Déu (1164), fresc de l’església de Nezeri, prop de Skopje, exemple d’art serbi
© Fototeca.cat
Art desenvolupat pels serbis.