Les primeres manifestacions plàstiques poden ésser classificades dins l’art viking. L’art suec ha rebut sempre fortes influències de l’art europeu; així, el romànic s’estengué al segle XI amb l’evangelització, moment en què les esglésies eren encara de fusta. Al segle XII els cistercencs construïren les abadies d’Alvastra (1143) i Nydala. La influència europea i el treball d’artistes estrangers continuà en l’arquitectura gòtica; així, la catedral d’Uppsala és obra del francès Étienne de Bonneuil, i foren també fetes segons models europeus les catedrals de Lund i Linköping. En pintura i escultura, tant en el romànic com en el gòtic, fou forta la influència dels artistes estrangers que anaren a Suècia a treballar, com l’escultor gòtic alemany Bernt Notke. A partir del 1520 hi arribà el Renaixement, també gràcies a artistes estrangers, els quals construïren els castells de Gripsholm (~1537) i de Kalmar (~1570), d’una gran austeritat. Al segle XVII, moment de l’inici de l’esplendor de l’art suec, cal esmentar la influència i l’obra de l’alemany David Klöker van Ehrenstrahl com a arquitecte decorador, i també l’obra de l’arquitecte Jean de La Vallée i d’arquitectes autòctons, com Nicodemus Tessin el Vell. Al segle XVIII fou un dels moments més importants de l’art suec, ja plenament autòcton, però sota la influència francesa, en una barreja dels estils Lluís XV i Lluís XVI, que fou anomenat estil gustavià, perquè fou el rei Gustau III qui l’imposà a la seva cort. El principal arquitecte fou Nicodemus Tessin el Jove. Alguns dels pintors d’aquesta època, com Alexander Roslin i Niklas Lafrensen, s’establiren a França, i Carl Gustav Pilo i el paisatgista Elias Martin restaren a Suècia. En escultura cal esmentar l’obra, ja de tendències neoclàssiques, de Tobias Sergel. La primera meitat del segle XIX es caracteritza com un període eminentment burgès en totes les arts. En pintura, el 1880 aparegué la influència del pleinairisme, manifestada per artistes que havien estat a França, com el gran retratista Anders Zorn (1860-1920). El 1890 sorgí, com a reacció, un Romanticisme nacionalista per obra dels pintors membres de la Unió d’Artistes, els quals revaloraren el paisatge suec. Però els millors pintors de la fi del segle XIX foren quatre autors molt poc apreciats a la seva època: C.F. Hill (1849-1911), E. Josephson (1851-1906), el dramaturg Johann August Strindberg —tots tres creadors d’una obra d’una gran imaginació i fantasia, anunci de llur follia posterior— i Ivan Aguéli (1869-1917), precursor de l’abstracció. L’escultura no tingué, durant el segle XIX, figures gaire importants, i l’arquitectura trobà en Ragnar Ostberg (1886-1945), autor de l’ajuntament d’Estocolm, el millor representant de l’historicisme. A la primeria del segle XX, destaquen en pintura els deixebles de la parisenca Académie Matisse, entre els quals hi ha Isaac Grunewald i la seva muller Sigrid Hjertren. De la mateixa generació són Karl Isalson (1878-1922), deixeble de P. Cézanne, i Gösta Adrian-Nilsson (1884-1965), precursor de l’avantguarda sueca. Durant els anys vint, molts artistes suecs s’instal·laren a París, com Nils von Bardel, que col·laborà amb els Ballets Suecs, i Otto G. Carlsund (1897-1948), fundador, amb l’holandès Theo van Doesburg, del Moviment per l’Art Concret. Destacaren també els membres del grup surrealista De Halmstad. Els anys trenta, la pintura es caracteritzà per un surrealisme nacionalista, amb artistes com Sven Eriksson. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial els corrents internacionals predominaren en la pintura sueca. L’art abstracte fou imposat per l’anomenada generació del 47, i el surrealisme es desenvolupà entre el grup dels imaginistes, amb Max Walter Svanberg (1912) com a representant principal. En escultura, el segle XX té les figures d’Axel Paterson, tallista inspirat en l’art popular, així com el primitivista Bror Hjorth (1894-1968). El realisme classicista és representat per Carl Milles, autor de nombrosos monuments públics, i per Eric Grate (1896), que passà d’aquell a l’art fantàstic. L’escultura abstracta té com a representant principal Arne Jones (1914), creador d’obres d’un gran lirisme. En arquitectura els noms més importants són els de Carl Bergsten, Osvald Almqvist, introductor del funcionalisme a Suècia, i Sigurd Lewerents. La gran figura dels anys trenta és Erik Gunnar Asplund. En l’etapa posterior a la Segona Guerra Mundial hi ha un gran predomini de l’urbanisme, amb Sven Backström, Leif Reinius i, especialment, Sven Markelius (1889-1972), director de la urbanització de la ciutat satèl·lit de Vällingby.
m
Art