Abans del predomini dels tais (tai) (s. XIII) floreixen estils molt diversificats, atesa la varietat de regnes, que desenvolupen temes iconogràfics i tipus arquitectònics de l’Índia, sobretot budistes. Les primeres troballes pertanyen a la cultura khmer (s. VII-XII), cultura que a poc a poc fou suplantada per la dels tais, que atenyeren llur esplendor al s. XIII. El període tai es caracteritza per una unificació i reelaboració, sobretot en el camp urbanístic; s’hi destaquen les ciutats de Sukhothai i Chiang Mai, pensades segons una planta rectangular delimitada per un triple bastió i per quatre portes d’entrada, i el monestir del Jardí Florit. Enmig d’ambdós períodes es desenvolupà la cultura de Dvaravati, única representant tailandesa de l’art hindú dels guptes i de l’estil cambodjà, que és representada pel Mahadhatvatija (s. XII) de Lamphun. L’escultura es desenvolupà sobretot a la ciutat de Lop Buri (fins al s. XV); destaca per les innovacions aportades a la iconografia del Buda, representat en actitud de caminar i amb la cara molt estilitzada. Un altre període important és el d’Ayuthia (s. XIV-XVIII), caracteritzat pels temples en forma de muntanya, entre els quals es destaquen el de Rajapurana (1424) i el de Brahrama (1639). Amb el trasllat de la capital a Bangkok (1767) penetraren les influències xineses i europees i prosperà un nou estil arquitectònic eclèctic caracteritzat per torres en forma d’urna funerària assentades sobre pedestals de diversos graons (palau Reial i monestir de Jetavanarma). Modernament hom retorna a estils clàssics anteriors, com el temple de Marbre, inspirat en l’antic art khmer.
Art