Els productes més antics, anteriors a l’era cristiana, són l’orfebreria i les ornamentacions d’or (joies, fíbules, etc, sovint en forma d’animals estilitzats), sobretot dels pobles de l’Altai, que hom sol incloure dins l’anomenat art de les estepes o escita. També fou conreat l’art tèxtil, així en les teles per a decorar les tendes com en els tapissos, fins al punt que llurs dibuixos i ornamentacions abstractes forniren la base de l’art dels pobles islàmics a partir ja dels seljúcides (s IX). Quant a l’arquitectura, atès que es tractava de construccions de rajola, no resta pràcticament res de la producció arquitectònica dels seljúcides a Bagdad i a Mesopotàmia; en resta alguna cosa, però, als territoris dels antics emirats seljúcides d’Armènia i l’Àsia Menor. Per la situació geogràfica, els monuments seljúcides presenten influències d’altres pobles, com l’armeni, el persa, el bizantí i el siríac. Són notables el minaret de la mesquita d’Iconi, considerablement malmès per un accident fortuït el 1901. Pel que fa a les madrasses, presenten dues menes d’edificacions: amb pati obert —com la de l’anomenada mesquita de vidre (Sirčeli Mesǧid) d’Iconi— o sense pati, un bon exemple de les quals pot ésser la construïda per l’emir Qara Tai el 1252. Altres restes són residències dels sobirans, conservades no solament a Iconi, sinó també a les seus dels emirats constituïts a l’Àsia Menor, i són notables també alguns caravanserralls. Naturalment, l’art turc assolí el desenvolupament màxim a l’època otomana: mesquites amb grans cúpules, d’influència bizantina, reducció dels patis centrals a causa del major rigor del clima, minarets esvelts contrastant amb el gran nombre de petites cúpules subsidiàries, etc, i, des de la presa de Constantinoble (1492), la constant imitació de Santa Sofia, són les característiques principals de l’art otomà. Durant el s XVI dominen les construccions (més de tres-centes) de l’arquitecte Sinān, autor de la mesquita de Roxllana (1539), de l’anomenada del Príncep (1548), de la Süleymaniyye (1556) i de la Selimiyye (1574), la més notable, i inventor d’un sistema propi per a la construcció de cúpules. A partir del s XVII varia poc l’estil arquitectònic otomà, bé que abunden les ornamentacions profusament decorades. Quant als edificis civils, són notables els nombrosos palaus (sarai), els caravanserralls al llarg de tot l’imperi —destaca el construït per Wālide Ḫān (1646), per les seves dimensions— i el gran desenvolupament de les obres hidràuliques.
m
Art
art turc Safata de metall repussat
© Fototeca.cat
Art conreat pels diversos pobles turcs.